Estampes Cambrilenques

Article publicat a Revista Cambrils el mes de novembre de 1997

Nou dècades del desastre ferroviari de la riera de Riudecanyes

La secció «Estampes Cambrilenques» elaborada per Josep Salceda es va publicar a Revista Cambrils des del setembre de 1953 fins el maig de 2005

Estampes cambrilenques / Novembre de 1997

El dia 25 del mes de novembre es va escaure el norantè aniversari de la catàstrofe ferroviària de la riera de Riudecanyes, esdevinguda quan el pont que travessava la riera es va enfonsar al pas del tren exprés núm. 702 i que va ocasionar una tremenda desfeta, amb vint persones mortes de cop i una cinquantena de ferits, alguns dels quals van morir posteriorment. En aquells temps en què els accidents de circulació no eren, com ara, el nostre pa de cada dia, tant que fins i tot ens deixen indiferents als que no ens hi va res, aquest accident ferroviari va provocar una gran convulsió no solament a Cambrils i Mont-roig, que ho van viure de prop, sinó a tota la comarca i, a més distància, a tot el país. La premsa, amb esforços —recordem que era el 1907—, va enviar periodistes per cobrir la informació i reporters gràfics per fer unes fotos que, avui, són els documents que ens donen la pauta del trist desgavell. En aquest aspecte, les fotografies que han arribat a nosaltres i que reproduïm en aquest reportatge són de la revista Nuevo Mundo i van ser impressionades per un fotògraf barceloní que amb el temps seria famós: Merletti. Per cert, són d’una nitidesa envejable per ser que són de noranta anys enrere.

El dia 25 del mes de novembre de 1907 va tenir lloc la catàstrofe ferroviària de la riera de Riudecanyes, esdevinguda quan el pont que travessava la riera es va enfonsar al pas del tren exprés núm. 702 i que va ocasionar una tremenda desfeta, amb vint persones mortes de cop i una cinquantena de ferits

No donarem gaires detalls del tràgic esdeveniment perquè ja en dues ocasions anteriors he escrit sobre aquest tema a les pàgines de la nostra revista. Les persones interessades en aquesta qüestió poden consultar les «Estampes Cambrilenques» aparegudes en el número 27 de la primera època —el novembre del 1955— i en el número 79 de la tercera època —el novembre del 1977. Pràcticament allí hi ha tota la informació recollida, a part d’allò que oralment explicaven els nostres pares i avis, de la revista Nuevo Mundo i dels diaris de Reus i Tarragona d’aquell moment.

En aquelles referències, escrites a correcuita en unes circums­tàncies poc favorables per a una bona informació i menys en aquell temps, als periodistes se’ls van escapar algunes dades i es van donar incorreccions, comprensibles atesa la pressa i les dificultats en què es movia la investigació. En tota la conjuntura, incloses les més doloroses, com en aquesta situació i, tot i que ja són història vella, es poden donar anècdotes curioses. És el cas que a la revista Nuevo Mundo i en la seva relació de víctimes no hi figura el nom d’Henri Fressinier, ni cap que s’hi assembli. En canvi, al Diario de Reus, en el seu inventari de persones mortes, sí que hi figura el de Mr. Freixinet amb l’afegitó de nacionalidad francesa, al costat del de Gustau Trost, també mort, i que era el director del Crédit Lyonnais a Barcelona.

Fent ús d’aquesta informació del Diario de Reus, jo mateix, en l’esmentada «estampa» del novembre de 1955, vaig transcriure el cognom Freixinet, cosa que també va fer en Ramon Ortiga en el seu llibre Història gràfica de Cambrils (1991) en parlar d’aquest mateix tema. No fa pas gaire, en una conversa informal amb en Carles Fressinier, conegut personatge cambrilenc per la seva relació amb el Patronat Municipal de Turisme, la Unió de Botiguers i el Futbol Club Cambrils, va deixar anar a l’atzar que el seu besavi havia mort en la tràgica desfeta ferroviària del pont de la riera de Riudecanyes. Assegurada la realitat de la informació, vam comprendre de seguida que el desconegut personatge Freixinet s’havia filtrat en la informació periodística d’una manera equivocada, canviant el cognom Fressinier pel de Freixinet, lapsus no gens estrany atesa una certa similitud.

Vam fer indagació familiar i el pare d’en Carles, que es diu Enric, com el seu avi, ens va atendre molt amablement, explicant-nos com va afectar l’accident a la víctima i a la seva família, les causes del seu viatge en el tren accidentat, les seves activitats professionals i l’acte del seu multitudinari enterrament a França, proporcionant-nos també escrits, retalls de la premsa del moment i la fotografia que, entre d’altres més o menys vistes, reproduïm.

desastre ferroviari riudecanyes 1907 cambrils

La societat civil cambrilenca també va ajudar a reestablir la normalitat a la via fèrria i va oferir el seu ajut per acollir els accidentats, cosa que va provocar nombroses mostres d’agraïment des de les diferents localitats de procedència de les víctimes de l’accident del comboi ferroviari.
El senyor Henri Fressinier va néixer a Salon de Provença l’any 1854. Era un conegut home de negocis i comerciant de prestigi a la seva ciutat natal, especialitzat en el ram de l’oli. Havia format una societat comercial amb dos col·legues, un de Salon i l’altre de Marsella, i es dedicaven a la fabricació i venda d’oli, per la qual cosa posseïen premses a Espanya, concretament a Bellpuig i a Valdealgorfa, en comarques eminentment oleícoles. Les oficines comercials eren a Tortosa, on feia una vintena d’anys que funcionava, i tenien la intenció d’instal·lar unes noves premses a Vinaròs.

Ateses aquestes circumstàncies ja es comprèn que el senyor Fressinier viatgés amb alguna freqüència de França a Tortosa i en tren, en vagons de primera. En aquest viatge l’acompanyaven la seva muller i el seu fill gran —en tenia tres més, dos nois i un noia, encara menors— que van sortir indemnes o només amb cops, veient esgarrifats com el pare restava empresonat entre la ferralla i amb una cama enganxada i destrossada per on s’anava dessagnant. Els equips de salvament van estar més de tres hores a poder rescatar-lo i quan ho assoliren, si bé encara va poder creuar uns mots amb la seva esposa i el fill, va morir allí mateix.

Després de les obligades diligències, el seu cadàver va ser traslladat a França, a la seva ciutat natal de Salon, on va fer-se-li un enterrament solemne i multitudinari, d’acord amb la seva categoria de ciutadà distingit en diversos aspectes: social, polític i també en els camps del comerç i de la indústria. A l’acte de l’enterrament, el dia 7 de desembre, van assistir-hi més de tres mil persones, segons el diari La Démocratie, que va dedicar a aquest afer les tres quartes parts de la primera pàgina de l’edició de l’endemà, 8 de desembre. La detallada crònica explica com s’hi feren presents els estendards d’una dotzena d’entitats i tres cotxes carregats amb corones i rams de flors aportats per amics i diferents societats, i com les cintes del taüt eren portades pels senyors Girard —alcalde de Salon i conseller general—, Garcin —exalcalde i exconseller general—, Giraud —vicepresident del Comitè Republicà del Comerç i la Indústria— i Feraud —regidor municipal.

El dol familiar va ser presidit pels fills i germans i el dol oficial, pel diputat de Bouches-du-Rhône, la junta del Comitè Pelletan, el president de l’Associació de la Premsa, representants de diferents diaris, els alcaldes de la província de Salon, delegats del grup Radical, del grup Socialista i del Consell Municipal de Salon, així com delegats de tots els comitès republicans de la circumscripció d’Aix i delegats de les agrupacions de Marsella, d’Aix i d’Avinyó. Al cementiri, van pronunciar sentits parlaments de condol les principals personalitats de la ciutat.

La família i la raó social a la qual estava lligat el finat van percebre l’elevat grau de disgust i de repulsa que el tràgic accident havia causat en totes les capes socials catalanes i de més enllà del nostre país. Així mateix, van recollir testimonis de la protesta d’amplíssims sectors del poble i de la premsa, que va fer pública la desídia de la Companyia de Ferrocarrils del Nord i la deixadesa en l’arranjament de la infraestructura del pont, on hi havia senyals de la seva inseguretat. Per tot això, la família Fressinier a través dels seus advocats va demanar a la companyia una indemnització de 500.000 francs i la raó social que presidia l’Henri Fressinier en va reclamar també 300.000 francs pel perjudici que els proporcionava la desaparició del seu cap en el negoci. El que no hem sabut és si aquestes indemnitzacions van arribar a cobrar-se. En tot el país van haver-hi manifestacions de protesta i de solidaritat amb els morts i ferits i amb les seves famílies, fet que va ocasionar que fossin multitudinaris els enterraments de les víctimes, especialment els del senyor Trost a Barcelona i del senyor Vicent Guillén, conductor del tren, a Tortosa.

El rei Alfons XIII va enviar un delegat seu, el coronel Mauricio Elorriaga, per tal de visitar els ferits que havien estat acollits a la casa-convent dels germans de les Escoles Cristianes i a la llar particular de l’alcalde de Cambrils, Josep Rovira i Martí, recentment casat i en viatge de noces. Cal remarcar també els actes d’homenatge a Cambrils que va protagonitzar la ciutat valenciana de Torrent, d’on era originària la família Baviera, de molta consideració en aquella població, set membres de la qual van morir a causa de l’accident i van ser enterrats a Cambrils.

En consideració a les atencions que els va dispensar la nostra vila, es va posar el nom de Cambrils a un carrer de Torrent i es va homenatjar la vila cambrilenca en les figures de l’alcalde, Josep Rovira, i del jutge de pau, Josep Gené, que van ser declarats fills adoptius de la ciutat.
També els grans estralls formen part de la història dels pobles.

 


Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques

Comenta aquest article