Estampes Cambrilenques

Article publicat a Revista Cambrils el mes de juny de 1996

Mariners i pescadors

La secció «Estampes Cambrilenques» elaborada per Josep Salceda es va publicar a Revista Cambrils des del setembre de 1953 fins el maig de 2005

Per Josep Salceda

Estampes cambrilenques / Juny de 1996

Quan la Revista surti al carrer serà a cavall de les festes de Sant Pere i de la Mare de Déu del Carme, diades de forta significació entre la gent de la mar de casa nostra, per devoció i per tradició. Per això sembla d’allò més adient parlar aquest mes del món mariner, històricament sempre rellevant a Cambrils al llarg de la seva història multisecular. La mar i tot el que es mou al seu entorn, com totes les coses, amb el pas dels anys ha sofert les seves variacions i, almenys, la manera de treballar-hi ha experimentat notables mutacions.

Certament el tarannà d’aquesta pàgina no és normalment de parlar dels problemes d’avui, sinó de tot allò que s’esdevenia en temps més o menys remots, sigui del tema que sigui. Cambrils, ho fèiem notar fa uns mesos, fins fa poc era pràcticament orfe d’una bibliografia sobre qualsevol temàtica que afectés la vila, i ens alegrava que això darrerament s’hagués compensat en bona part. Si això ho podíem comentar en termes generals, de la mateixa manera ho podem indicar en el tema de la mar, el port i els pescadors. Darrerament han sortit alguns llibres que donen llum en alguns aspectes, i això és molt positiu en ordre a salvar el que puguem de la negligència, o aquí poseu-hi la paraula que vulgueu, que Cambrils havia experimentat en aquest aspecte de la cultura del nostre poble.

La gent de mar de Cambrils (segle XVIII) de Salvador Rovira i Gómez, editat per l’Institut d’Estudis Tarraconenses l’any 1992, és una aportació excel·lent en la recuperació del tema mariner a casa nostra, un bon treball centrat en un segle que va ser clau per a la recuperació de la vila després dels estralls soferts pel nostre poble el segle anterior, així com la pràctica desaparició de la qüestió de la pirateria a les nostres costes.

Parlem del paper de la marina militar i les seves derivacions entre la gent de la mar, els calafats i la qüestió dels captius, sotmesos a esclavatge pels berbers, i alguna impressió en l’ordre associatiu i econòmic

Ja el desembre d’aquell mateix any 1992 vaig confegir una «estampa» amb el mateix títol de l’obra i en la qual vaig posar de relleu quatre aspectes del treball de Rovira i Gómez: la divisió territorial marítima, la matriculació dels mariners, els cognoms, uns conservats encara avui i uns altres perduts, i la procedència de la gent de la mar matriculada a Cambrils.

Avui m’agradaria aprofundir encara en alguns altres aspectes de l’obra com, per exemple, el paper de la marina militar i les seves derivacions entre la gent de la mar, els calafats i la qüestió dels captius, sotmesos a esclavatge pels berbers, i alguna impressió en l’ordre associatiu i econòmic.
En el primer dels casos, cal advertir el paper de la política estatal, una vegada unificada pel primer rei Borbó i els seus ministres favorits, en la qüestió de la marina, que es trobava en aquell moment en un greu estat d’empobriment, cosa que en res no afavoria la tasca que en aquell temps tenia en un imperi en el qual la mar jugava un paper de primeríssim ordre, ja que havia de defensar les costes, mantenir les relacions amb les colònies i a la vegada fer entendre a Europa que Espanya era encara una potència.

Durant el primer quart del segle XVIII, el sistema que se seguia per reclutar el personal que necessitaven els vaixells de guerra era el de les lleves per contingent, els voluntaris i la lleva per força de mariners i pescadors, però com que això no era suficient es va inventar el sistema de matrícula que s’establí definitivament l’any 1749. Es dividí la costa estatal en tres departaments i cada departament en províncies marítimes, al front de les quals hi havia un cap amb competències sobre tots els matriculats de la seva demarcació i que havia de tenir a punt les llistes dels útils, dels inhàbils, dels nois mariners de 9 a 14 anys. També exercia un control de les embarcacions i de les dotacions, la persecució dels desertors, la concessió de patents, la vigilància de la pesca, l’administració de justícia i la conservació dels boscos d’on provenia la fusta per als calafats i mestres d’aixa. A Cambrils hi havia un subdelegat. Els matriculats tenien el privilegi, com un monopoli, de pescar tant a la mar com a la desembocadura dels rius, i també eren els únics autoritzats a practicar la navegació de cabotatge.

Els calafats i els mestres d’aixa treballaven, encara del meu record, a les platges i a ple sol, pràcticament quasi com en el segle XVIII. Jo recordo almenys quatre calafats diferents: els Vives, el Vizcarro, el Savall i el Berenguer. Els tres primers treballaven en espais oberts de la seva propietat, els dos primers on és actualment el carrer Consolat de Mar, el tercer al carrer Drassanes i el quart en terrenys de la riera on ara hi ha el Parc del Pescador. En aquest sentit, amb el segle XVIII no hi ha gaires diferències. Era una tasca molt artesanal.

La qüestió de la pirateria vam tractar-la també no fa pas gaire temps. Més de dos segles van sofrir les costes catalanes, i amb elles les de Cambrils, els embats de la pirateria musulmana de les costes africanes. El sistema empleat correntment pels pirates era el d’arribar, saquejar i marxar de pressa cap a les seves bases. Si no els era imprescindible no mataven ningú, perquè el que els interessava era emportar-se els captius vius amb els quals feien els seus negocis en alliberar-los a canvi de fortes sumes de diner. Per poder donar auxili als captius, molt especialment als pobres, es varen fundar els ordes religiosos dels Trinitaris i els Mercedaris.

Els calafats i els mestres d’aixa treballaven, encara del meu record, a les platges i a ple sol, pràcticament quasi com en el segle XVIII. Jo recordo almenys quatre calafats diferents: els Vives, el Vizcarro, el Savall i el Berenguer

Els darrers períodes de la pirateria van tenir dos cicles determinants. Entre el 1779 i el 1781, els pirates, a causa que els vaixells espanyols de guerra estaven ocupats en el bloqueig de Gibraltar, van fer a la mar nostra, pràcticament, el que van voler, i el 1786 la pirateria, disminuïda, va acabar-se del tot, especialment amb motiu de la pau signada pel rei d’Alger i el rei Carles III el 1785. Encara que segurament van ser molts més els cambrilencs víctimes de la pirateria muslim, Rovira només cita el cas de l’Ignasi Alegret, un matriculat cambrilenc fet captiu, per rescatar el qual la seva esposa Gertrudis Martí, el 28 d’agost del 1746, va haver d’emprar 200 lliures a Francesc Torrents, mestre de cases de Barcelona.

De la qüestió associativa en farem només un breu esment. A l’església parroquial de Santa Maria, la Confraria de Sant Pere dels pescadors de Cambrils hi tenia una capella i retaule propis amb una imatge de sant Pere que, com la resta, va ser destrossada per la revolució del 1936. La confraria, entre les seves finalitats, havia de contribuir a l’alliberament dels confrares captius de la moreria i facilitar assistència mèdica als confrares residents a la vila. En atenció a això, els prohoms de la confraria Josep Alegret i Josep Fàbregas acordaren, el 23 de desembre del 1756, l’aconduïment dels confrares i les seves famílies amb el metge Pau Masó i el cirurgià Manuel Borja durant tres anys.

Els malalts havien de ser visitats dues vegades al dia, matí i tarda. En canvi el cirurgià restava obligat a rasurar i afaitar setmanalment de franc tots els confrares. Cal recordar que en aquell temps els cirurgians eren els barbers, que igual et tallaven el cabell com et rebentaven un flegmó. Evidentment, els temps han canviat».


Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques

Comenta aquest article