Estampes Cambrilenques

Article publicat a Revista Cambrils el mes de febrer de 2001

La importància de l’aigua i les mines

La secció «Estampes Cambrilenques» elaborada per Josep Salceda es va publicar a Revista Cambrils des del setembre de 1953 fins el maig de 2005

Per Josep Salceda

La importància de l’aigua i les mines
La importància de l’aigua i les mines

Estampes cambrilenques / Febrer de 2001

L’aldarull que s’ha muntat, però que és absolutament vigent quan escric aquestes lletres (febrer de 2001), amb la qüestió del Pla Hidrològic Nacional amb el qual el govern de Madrid pretén treure aigua de l’Ebre per conduir-la a diferents comunitats autònomes riberenques i més enllà del riu pare i mare de la resta de rius que reguen la pell de brau, i que topa amb l’oposició, decidida i ferma, de la gent de les comarques del sud del país —i també de l’Aragó—, que veuen en l’operació una regressió del delta i la salinització de les terres de conreu, sens dubte de les millors de Catalunya, ha fet que m’hagi decidit a escriure sobre el tema de l’aigua i les mines, encara que d’aquestes ja en vaig fer un estudi fa bastants anys —el novembre de 1989. Certament que l’aigua és un bé tan essencial que provoca que la gent tingui, i amb raó, cua de palla quan se’n parla.

Des de les més antigues civilitzacions, les tribus, les famílies i les persones humanes s’han establert a les vores dels barrancs, rieres i rius a la recerca d’aquest element vital

És evident que l’aigua és vida. Ara i sempre. Des de les més antigues civilitzacions, les tribus, les famílies i les persones humanes s’han establert a les vores dels barrancs, rieres i rius a la recerca d’aquest element vital. A Cambrils en tenim diversos exemples: les ruïnes romanes i d’altres civilitzacions, fins i tot els enterraments, s’han anat descobrint sempre a les vores dels torrents, en els quals, si bé ara són secs correntment, abans hi baixava sempre o gairebé sempre l’aigua, molt més abundosa que ara en els temps antics.

Si anem resseguint el fil de segles enrere, molt difícilment es trobarien d’altres mitjans que no fossin els naturals per abastar-se d’aquest preuat bé. El líquid element baixava de les muntanyes cap a les valls o la mar aprofitant camins que ell mateix s’havia traçat i que, normalment, han arribat fins a nosaltres, i vora d’ells s’assentaven els grups humans. La natura, però, amb el curs dels segles ha anat canviant i la mà de l’home hi ha fet la resta. Els nostres més llunyans avantpassats menjaven el que trobaven pel camp, nascut espontàniament, o de la caça i la pesca. D’aigua només en necessitaven la imprescindible per beure i rentar-se molt rudimentàriament. Els anys i els segles van anar transcorrent i les necessitats van canviar. El menjar s’havia de coure i els camps s’havien tornat gasius, de manera que si es volia que donessin fruit s’havien de conrear, i si bé molts arbres vivien al secà, d’altres i també les plantes s’havien de regar si es volien productius. És llavors que ja es va començar amb els aprofitaments de l’aigua que baixava generosa pels rius i torrents.

De mica en mica, però, també molts d’aquests es van anar estroncant i es van haver de cercar d’altres dolls més amagats. Van ser els pous i les mines. Els primers, més simples, fent un sot més o menys profund fins a trobar l’aigua, que els pagesos d’aquells temps aviat es van enginyar per treure-la amb les sínies que actuaven amb tracció animal i que segons les èpoques també van anar canviant, essent les primeres de catúfols, els pioners dels quals sembla que eren de ceràmica, ja que se n’han trobat de l’època romana. Les sínies s’han conservat fins no fa pas gaire anys amb les seves modalitats de catúfols o de rosari, fins que van arribar les motoritzacions dels pous amb les bombes corresponents.

Més tard, encara que conjuntament convivien els uns i les altres, van venir les mines subterrànies que es van anar excavant especialment en el curs del segle xix. Les mines, foradades sota terra, partien d’un aiguaneix mare i encarrilaven la vena fins a la boca de la mina, on, normalment, abocaven l’aigua a una bassa, que podia ser d’un sol propietari o d’una societat de pagesos amb dret a unes hores d’aigua setmanals.

Els minadors mai no treballaven sols i sempre ho feien necessàriament en equip perquè mentre un actuava dins la mina, un altre arrossegava la gaveta plena de fang o d’arrels fins al trau obert en un lloc fix, i un tercer, amb el torn, havia de pujar-la i buidar-la

A Cambrils hi havia una gran proliferació de mines, de les quals no farem esment per no repetir part del text del treball del novembre de 1989, unes més llargues que les altres segons la terra que havien de regar, fos d’un propietari o de diversos. També val a dir que les mines comportaven al llarg del seu recorregut una sèrie de drets sobre el terreny per on passaven, per exemple, el dret de pas, les servituds, les distàncies entre elles i el seu manteniment, que anava a càrrec dels minadors, que eren uns professionals que, requerits pels propietaris o els membres de la societat, s’encarregaven de netejar les possibles ensulsiades o treure les arrels dels arbres que, buscant la frescor de l’aigua, es filtraven per terra o per les juntures de les peces de mina. L’ofici de minador és avui, i des de fa anys, desaparegut del tot a casa nostra. Ens venen a la memòria els noms del Bartomeu Pagès, del Pere Escoda i dels germans Josep i Antoni Figuerola, finats fa anys, que van ser uns minadors acreditats i de molta anomenada dins i fora del poble.

Els minadors mai no treballaven sols i sempre ho feien necessàriament en equip perquè mentre un actuava dins la mina, un altre arrossegava la gaveta plena de fang o d’arrels fins al trau obert en un lloc fix, i un tercer, amb el torn, havia de pujar-la i buidar-la. La feina dels minadors era pesada perquè sempre havien de treballar ajupits, ja que les mines, per regla general, feien unes mides que anaven aproximadament des del mig metre o els 80 centímetres d’amplada fins al metre i mig i els 1,80 metres d’alçada, per la qual cosa el treball sempre resultava incòmode.

Cal advertir que si els minadors han desaparegut és que conseqüentment també quasi s’han esborrat les mines del mapa. En un temps absolutament necessàries, avui les tècniques modernes han fet néixer d’altres sistemes per fer aflorar les aigües subterrànies que, per cert, en el cas de les mines, era essencial saber cercar el lloc del naixement, un lloc amb abundància del líquid element. Això anava a càrrec dels saurís i quan aquest punt era localitzat la resta ja anava a cura dels minadors, que, amb mètodes ben estudiats, calculaven els desnivells i anaven construint la mina fins a la desembocadura, assenyalant de tant en tant uns pous de registre per poder realitzar les reparacions i la neteja.

Pràcticament les mines avui ja són història. Parlo de Cambrils, perquè en poblacions més cap a l’interior i més properes a la muntanya em consta que se’n conserven moltes i en bon estat. A casa nostra, a la part nord i est del terme, n’hi ha alguna que en temps de pluges encara baixa. No ho sé de cert. La que sí que encara baixa i força és la del Parc Samà, però hem de tenir en compte que per la solvència econòmica del seu promotor, el marquès de Marianao, a finals del segle xix, aquesta mina té una llargada i unes condicions excepcionals amb molts avantatges sobre les seves homònimes de la resta del nostre terme municipal.


Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques

Comenta aquest article