Estampes Cambrilenques

Article publicat a Revista Cambrils el desembre de 1999

El 2000

La secció «Estampes Cambrilenques» elaborada per Josep Salceda es va publicar a Revista Cambrils des del setembre de 1953 fins el maig de 2005

Per Josep Salceda

Estampes cambrilenques / Desembre de 1999

«En este mundo traidor, todo es verdad y es mentira...», diu el famós adagi castellà que, per tan conegut com és, no val la pena ni d’acabar-lo, però que és realment afortunat perquè reflecteix que la personalitat de cadascú i la forma d’enfocar les coses pot influir força a l’hora d’apreciar un fet determinat.

Ara, som a les portes de l’any 2000. Quan escric això falta un mes just i a l’entorn d’aquesta data una mica mítica, cal reconèixer-ho, s’ha muntat tota una parafernàlia immensa de la qual la societat de consum ha tingut cura de magnificar amb, pràcticament, l’únic objectiu de fer gastar els calerons a la gent per un costat i d’omplir-se la butxaca uns quants per l’altre. «Poderoso caballero es Don Dinero».

Aquest és, sens dubte, un dels colors del cristall a través del qual es pot mirar la cosa. L’altre és que, ben mirat, la nit del 31 de desembre a l’1 de gener serà com qualsevol altra nit de la nostra vida. Així de clar. Però també és veritat que si cada any en aquesta nit llancem la casa per la finestra, enguany que vivim l’ocasió excepcional, no de traspassar un any, ni tant sols un segle, que ja és molt, sinó de passar d’un mil·lenni a un altre, no és gaire estrany que la gent perdi una mica el senderi i es llanci no a una celebració més o menys normal sinó que es dediqui a la recerca de coses estrafolàries, com pot ser passar la nit en aquell lloc on diuen que començarà el primer dia del nou mil·lenni més aviat, segons els meridians, gust que naturalment comporta despeses milionàries. Cal respectar-ho tot, però també hem de tocar de peus a terra i recordar que hi haurà algú que haurà de passar la nit, aquesta nit famosa, en una claveguera i menjar alguna cosa arreplegada en un cubell de brossa.

Però hem de canviar de to perquè el que he escrit fins ara s’adiu poc amb la temàtica habitual de les «estampes». Hem d’anar al d’abans.

Altra cosa va ser el darrer canvi de segle, 1899-1900. Res de catastròfic ni apocalíptic. Ben al revés. Es van celebrar moltes i lluïdes festes. Per un costat, solemnitats religioses a la parròquia

Començarem parlant del mil·lenarisme, que és una creença que es va difondre molt en els primers segles del cristianisme, basada en algun text de les Sagrades Escriptures, interpretat erròniament, a través del qual s’entenia que Jesucrist amb els seus sants regnaria sobre la terra durant mil anys abans no arribaria el dia del judici final. L’Església sempre ha rebutjat aquesta doctrina i, encara que no l’ha considerada herètica, sí que la considera un error. Encara avui, i molta gent en té l’experiència, hi ha algunes sectes com els Testimonis de Jehovà que sempre van assenyalant dates concretes per a la fi del món, sense que aquesta arribi mai en els dies fixats.

Aquesta idea del mil·lenarisme va prendre un fort increment quan s’acostava el canvi de l’anterior mil·lenni, 999-1000, pràcticament en tots els països europeus, cristians tots ells i catòlics perquè encara no s’havia produït el trencament de les esglésies catòlica i ortodoxa oriental, escissió que va tenir lloc entrat el segle xi, el 1054. La gent es va creure de debò que el món s’acabaria, que abans vindrien els cataclismes apocalíptics —terratrèmols, foc, aigua i altres malvestats. El resultat de tot això va ser que la gent va deixar de treballar i quasi de viure, pensant que, si tot havia de finir, no valia la pena de fer res. El mil·lenni es va escolar i les malastrugues previsions no es van acomplir i tothom va haver de reemprendre la seva vida normal, tot el normal que podia ser mil anys enrere. Naturalment que, a Cambrils, de tot això res de res perquè el poble com a tal encara no existia. Per tant, ni depressions ni terrors. D’aquesta ens en vam escapar.

El 1900, també en l’aspecte cívic, les festes van assolir un relleu remarcable. Serenates, balls, concerts, representacions teatrals, balls parlats i d’altres esdeveniments artístics i socials que van cobrir l’espai nadalenc i del cap d’any

Altra cosa va ser el darrer canvi de segle, 1899-1900. Res de catastròfic ni apocalíptic. Ben al revés. Es van celebrar moltes i lluïdes festes. Per un costat, solemnitats religioses a la parròquia. No hem d’oblidar que s’estaven acabant les obres de restauració i embelliment de l’edifici (1890-1902) amb el canvi de lloc del campanar, l’inici de la façana neogòtica, que restà inacabada i encara ho està avui, i la col·locació del bonic timpà amb la imatge de la Puríssima, obra de l’escultor Renart.

També en l’aspecte cívic les festes van assolir un relleu remarcable. Serenates, balls, concerts, representacions teatrals, balls parlats i d’altres esdeveniments artístics i socials que van cobrir l’espai nadalenc i del cap d’any, primer del nou segle, que, com també ara, empalma la Festa Major de la Puríssima amb el cicle nadalenc. Fent ús de la imaginació podem retrotreure’ns a aquell inici del segle xx, amb tot el que hem anat exposant, però amb unes condicions ben diferents de les nostres avui. Els carrers amb llum de gas, amb un fanal cada cent metres i amb el qual no s’hi veia ni a tret de petó. Les cases amb llums de ganxo i espelmes, l’església il·luminada amb ciris i el teatre amb llums de carbur. Pensem que l’electricitat no va ser instal·lada a la nostra vila fins ben entrat el segle i suposem que quan es va començar a fer servir la llum elèctrica als nostres avis els deuria semblar un miracle tanta llum, a pesar que la majoria de les bombetes de les cases eren de cinc, deu i quinze watts.

Els meus pares, que havien nascut el 1884, el Rufí, i el 1885, la Maria, i que, per tant, estaven a la flor de la vida en començar el nou segle, van ser els que em van explicar, mil vegades, aquelles festes i tot l’impacte que, com a fet extraordinari, van causar al poble senzill en un Cambrils que per aquelles dates era Cambrils i només Cambrils, suposo que m’enteneu. Tots una família.

Bé, hem d’acabar i només ho podem fer expressant un doble desig. Que el nou segle i el nou mil·lenni portin al món una pau i una comprensió de les quals no hem fruït la gent que ha viscut en el segle que acaba d’escolar-se, atapeït de revoltes, guerres i violència a esplet. També un segon, més particularitzat, per anhelar als lectors i cambrilencs en general, que l’inici del nou segle i el temps que segueixi, depèn de l’edat de cadascú —jo, pels anys que tinc, no crec pas que pugi endinsar-m’hi massa—, temps de prosperitat. La vila es fa gran. Que ho sigui no només en habitants i edificis sinó en convivència i germanor, en cultura i en aquelles virtuts cíviques i humanes que fan veritablement positiva la grandesa dels pobles. Jo ja dono gràcies a Déu per haver pogut arribar a aquest any 2000 que, ara no, però cinquanta anys enrere era com una cosa de faula.

Com en les pregàries, hem d’acabar dient: així sigui!

 


Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques

Comenta aquest article