Estampes cambrilenques / Agost de 2004

Era la vigília del dia de la festa de la Mare de Déu del Camí, el 7 de setembre del 1914, ara fa 90 anys, i ja de bon matí el temps es mostrava molt insegur i no va trigar gaire a desenvolupar-se una d’aquelles tempestes esfereïdores que marquen època. El setembre i l’octubre són els mesos dels desgavells meteorològics, que no vol dir que no es puguin produir en altre temps, però històricament s’ha demostrat que en acabar-se l’estiu és quan són més freqüents i forts.

El dia, doncs, va acabar malament, perquè l’aiguat que va caure va ocasionar molts de perjudicis als conreus agrícoles del terme, a punt de maduració en aquestes dates, i molts desperfectes en teulades i horts tancats. A més, hem d’apuntar el fet objecte d’aquesta «estampa»: un llamp va ensorrar la cúpula del creuer de l’Ermita i part de la teulada de sobre la sagristia. No cal dir com en va quedar, de malmesa, l’església, i és obvi que l’endemà no es van poder celebrar els cultes habituals en la festa de la patrona de Cambrils. No cal dir que no hi ha res més fort que el fet i, després de tot i el que és més important, no consta que hi hagués cap desgràcia personal, altra cosa hauria estat que els fets haguessin passat el mateix dia de la festa, així que es va acabar només amb perjudicis econòmics per als pagesos i també amb la necessitat de la restauració dels desperfectes ocasionats al santuari per la maltempsada.

Com convenia, es van començar tot seguit les obres per reparar els desperfectes ocasionats per la tempesta, primer de tot en el cimbori del temple. Pràcticament es van realitzar en el trimestre darrer d’aquell any 1914 i tenim una relació de les despeses ocasionades en aquest primer període de la reconstrucció i també de la col·locació per primera vegada d’un parallamps a la cúpula de l’església, que reproduïm per la seva curiositat, avui, després dels 90 anys passats.

En el curs dels més de vuit segles i mig de què tenim constància de la devoció i de l’església que hostatjava la imatge de la Mare de Déu, és evident que les obres de construcció, reparació i embelliment segons les circumstàncies han estat més o menys constants en el curs dels segles, tant de l’antiga ermita, de la qual tenim poques referències, com del santuari actual

Es van pagar al mestre de cases Antoni Bonfill 816,50 pessetes; a Solé, germans electricistes, 348,40; a Eugeni Rigual, per obra a la bòbila de la seva propietat, 122,50; al pintor Josep Ferré, 26; a la fusteria de la viuda Balañà, 31,50, i al fuster Josep Juncosa, 56,50 pessetes, que fan un total de 1.401,40 pessetes.
Amb l’any nou 1915 van continuar les obres per restaurar tota la teulada de la part de la sagristia, de les quals tenim també la següent relació de despeses: al mestre de cases Antoni Bonfill, 334,60 pessetes; al fuster Josep Juncosa, 103,50; a Eugeni Rigual, per obra de bòbila, 18,75, i al serraller, del qual no consta el nom, 31,75, que sumen 488 pessetes amb 50 cèntims. El total, doncs, de les obres realitzades entre els dos anys, va pujar a 1.890 pessetes.
Com és costum en aquests casos, es va obrir una subscripció-col·lecta per recollir els diners necessaris per pagar les despeses ocasionades per les obres. Hi va col·laborar força gent, aproximadament una quarta part de les famílies cambrilenques d’aquell moment, quan la vila comptava amb 3.068 habitants, segons el cens del 1916. En aquesta subscripció, en la qual van participar 149 famílies es van arreplegar 690,50 pessetes, a les quals cal afegir 800 pessetes que va aportar-hi l’arquebisbat de Tarragona. També com a obra de poble, la comunitat de germans de La Salle va contribuir-hi amb un donatiu de 50 pessetes i la de les Carmelites de la Caritat amb un de 5 pessetes.

Com que anem de curiositats, podem dir que l’import de 34 dels donatius van ser d’entre 10 i 80 cèntims de pesseta, 95 d’entre 1 i 5 pessetes, 11 de 10 pessetes, 8 de 25 pessetes i un de 30 pessetes. Entre els donatius petits molts van ser d’1 o 2 rals (25 i 50 cèntims). No es tracta de pesar les generositats dels veïns en un temps que era de vaques magres. És de suposar que qui més qui menys va fer el que va poder, tenint en compte el malmetement de collites que ja hem esmentat i que el jornal d’un treballador en aquell temps amb prou feines arribava a les dues pessetes, una amb cinquanta en molts casos. També és de suposar que el petit dèficit de poc més de cinquanta duros es devia liquidar del tot en el curs de l’any 1915 acabat de començar amb algun donatiu de família benestant o amb el cèntim a cèntim dels devots de la Mare de Déu del Camí.

Hem complert un any més amb aquesta espècie de ritual que ha fet que a l’estiu parléssim d’alguna cosa relacionada amb el santuari marià del qual els cambrilencs de sempre hem estat enamorats. És veritat que els temps han canviat: les pessetes s’han convertit en euros i el que abans valia un ara en val deu mil. El que no ha canviat, i ens en podem sentir satisfets, és que el santuari amb l’esforç de tots ha continuat el seu embelliment imparable, amb els avenços de la tècnica per un costat i amb la més o menys generosa aportació dels cambrilencs, ja siguin de naixement o d’adopció.
En el curs dels més de vuit segles i mig de què tenim constància de la devoció i de l’església que hostatjava la imatge de la Mare de Déu, és evident que les obres de construcció, reparació i embelliment segons les circumstàncies han estat més o menys constants en el curs dels segles, tant de l’antiga ermita, de la qual tenim poques referències, com del santuari actual, començat fa enguany exactament tres-cents anys, el 1704, circumstància de la qual parlarem en un proper treball, perquè l’efemèride ho mereix prou. Es pot dir que les obres no han parat mai fins a assolir l’esplèndida bellesa que avui posseeix. Donem-ne gràcies a Déu i que Ell faci que la devoció i l’estima del poble de Cambrils per la seva patrona jamai no desdigui de la connexió que de sempre, històricament, hi ha hagut entre el poble i la Mare de Déu del Camí.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques