Estampes Cambrilenques

Article publicat a Revista Cambrils el juliol de 1997

La desigualtat del nucli antic

La secció «Estampes Cambrilenques» elaborada per Josep Salceda es va publicar a Revista Cambrils des del setembre de 1953 fins el maig de 2005

Per Josep Salceda

Estampes cambrilenques / Juliol de 1997

Continua sentint-se parlar del nucli antic de Cambrils, d’allò que hi ha projectat, d’allò que convindria fer, de pressupostos i de diners concedits. D’una manera més o menys sovintejada, la ràdio i la premsa recullen declaracions —a les quals tan proclius són— dels nostres dirigents municipals, si bé es van escolant els anys sense que en cap lloc ni en cap ocasió es realitzi la més mínima millora en tot el que és el perímetre que oficialment és considerat com el nucli antic del poble. El Cambrils «de sempre», com diu un enginyós anunci publicitari que sovint veiem en els papers. Mentre tot resta igual, molts dels edificis s’estan degradant cada dia més i és que, potser, hi manca el reviscolament que segurament es produiria si es canviés l’aspecte urbà de la zona amb aquestes substancials millores, promeses mil vegades però que mai no acaben d’arribar.

Les famílies benestants d’abans, en diverses gradacions de riquesa, amb una economia basada quasi sempre en les propietats agràries de les quals depenien en bona part, tenien, perquè els eren necessàries, aquelles cases grans, senyorials fins a cert punt, on havien de tenir moltes cambres i sales

El nucli antic de Cambrils, com pràcticament tots els homònims de les ciutats i pobles del país, són plens de contrastos, fruit de la manera de viure i de les possibilitats socials i econòmiques dels nostres avantpassats. Abans —dos, tres, quatre segles enrere— cadascú era com era, pobre, ric, de classe mitjana, difícilment canviables. Aquesta classificació queda palesament reflectida en els edificis del nucli antic del poble, molts dels quals conserven encara avui el seu aspecte de segles enrere.

Les famílies benestants d’abans, en diverses gradacions de riquesa, amb una economia basada quasi sempre en les propietats agràries de les quals depenien en bona part, tenien, perquè els eren necessàries, aquelles cases grans, senyorials fins a cert punt, on havien de tenir moltes cambres i sales, per un costat per a la família, moltes vegades nombrosa entre la fillada i els avis, i per al servei, i, per l’altre, per al desenvolupament d’una vida social, potser no gaire esplèndida però sí real i efectiva amb les corresponents reunions i celebracions festives. Convenia també que estiguessin dotades de cellers per desar les provisions de vins i oli, el rebost per a les viandes, fruita i queviures, les golfes per als fruits del camp, les quadres per als animals i dependències annexes on instal·lar els carruatges i els estris del camp, per als quals, però, moltes vegades disposaven de baixos i magatzems a part. També, si s’esqueia, a banda tenien els locals amb les corresponents premses on elaboraven el vi i l’oli. Era com es coneixen correntment les grans cases pairals.

Certament, avui a Cambrils han canviat molt les coses. Les esmentades cases pairals, que podríem titllar d’històriques —Martí, Giol, Cuchillo, Sangenís, Balsells, Vela, Ardèvol, Dolça i algunes més que en aquest moment no em venen a la memòria—, pràcticament han desaparegut de l’entorn urbà. Famílies i cases. Les primeres, generalment desplaçades a la capital o extingides per manca de successió i, les segones, absorbides per nous plans d’urbanització i convertides en blocs més o menys colossals. En aquest sentit, de cases pairals conservades encara avui en el seu ús tradicional només recordem cal Martí i cal Vidal, al carrer del Cardenal Vidal i Barraquer, i casa Roig al carrer de les Creus.

Hi ha, però, l’altra cara de la moneda, que eren els habitacles de la gent treballadora dels quals podien ser-ne propietaris o simplement llogaters. Tot el nucli antic, a part d’aquestes grans cases que hem esmentat, estava constituït per cases més aviat estretes, força d’acord amb l’estretor dels carrers, element essencial per a la defensa davant els atacs de qualsevol enemic. Quan es van construir, aquestes cases eren pensades per viure-hi una sola família. Aquestes cases estretes acostumaven a tenir uns baixos poc espaiosos però suficients per entrar-hi el carro, la quadra de l’animal, algun racó per a la llenya i moltes vegades la comuna —elemental cau, precursor del que avui en diem vàter. Al primer pis, la cuina i el menjador, moltes vegades tot d’una peça, amb el corresponent foc a terra com s’acostumava a anomenar la foganya que servia per coure el menjar i per escalfar-se a l’hivern. En algunes cases també hi havia una petita habitació. Al segon pis, les habitacions de dormir: la sala i alcova i una o dues cambres més. Al tercer pis, les golfes per desar els fruits secs, la palla i els mals endreços. En algunes cases una mica més grans hi havia també una cambra a part, coneguda com el quarto del soldat, institució històrica al nostre país i motivadora de moltes raons per la imposició que d’aquesta obligació d’allotjament de les tropes centralistes en van fer els governs de Madrid en èpoques de no gaire bon record per als catalans. A casa meva, la casa pairal dels avis Castells, va existir el quarto del soldat fins a l’any 1964.

Tot el nucli antic, a part d’aquestes grans cases que hem esmentat, estava constituït per cases més aviat estretes, força d’acord amb l’estretor dels carrers, element essencial per a la defensa davant els atacs de qualsevol enemic

Evidentment aquesta descripció és només un retrat robot. No totes les cases eren iguals. De totes maneres cal remarcar per la seva singularitat aquelles cases que en el nucli antic es passen —en paraula de moda— de petites per la seva escassa fondària o per la seva estretor. Quasi no arribem a comprendre com podia desenvolupar-se la vida d’una família en aitals condicions d’espai. Posem només un exemple: la casa número 2 del carrer Foix, actualment en estat de ruïna total però on, per raons de veïnat, he vist viure famílies fins no fa pas gaires anys. Només amida 2,75 metres de façana, amb una porta petita perquè ha de deixar uns petits llindars, amb tres nivells d’alçada i uns baixos ínfims i dels quals encara es menja un tros l’escala, estreta però necessària per accedir als pisos superiors. És sense cap mena de dubte i com mostra la fotografia la casa més estreta de Cambrils. No obstant, si mirem la superfície global, és possible que molts habitacles de certs edificis moderns siguin encara més petits que la casa motiu d’aquest comentari, però queda clar que l’espai és molt més aprofitat i, les condicions de salubritat, molt més bones. Aquestes cases velles acostumaven a tenir quasi sempre habitacions fosques i sense cap tipus de ventilació. En aquesta mateixa casa a la qual ens referim, es veu, encara que una mica esventrat el full que tancava la finestra, tota de fusta i només amb un petit requadre que és on anava l’únic vidre que podia donar un xic de claror.

Les diferències socials restaven reflectides, doncs, i d’una manera molt patent, en els diversos sistemes de construcció, dels quals Cambrils encara avui conserva una bona mostra, si bé en un molt desigual estat de conservació. Unes, completament arruïnades. Darrerament se n’han enderrocat algunes a causa del seu mal estat i la perillositat que comportaven. Unes altres s’han anat restaurant amb més o menys bon gust i encert. És evident, però, que el nucli antic de Cambrils necessita urgentment una general regeneració, realitzada amb cura, i tenir aquest espai net, polit i endreçat, amb les façanes, el sòl i els racons en condicions. Només així no ens avergonyirà el fet d’acompanyar algun foraster a visitar algun indret que hauria de ser motiu d’orgull per al poble. Per altra banda, el nucli antic té suficients elements per ser-ho si rebés les atencions pertinents.

 


Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques

Comenta aquest article