Estampes Cambrilenques

Article publicat a Revista Cambrils el març de 2001

Se’n va la pesseta (I)

La secció «Estampes Cambrilenques» elaborada per Josep Salceda es va publicar a Revista Cambrils des del setembre de 1953 fins el maig de 2005

Per Josep Salceda

Se’n va la pesseta (I)
Se’n va la pesseta (I)

Estampes cambrilenques / Març de 2001

Tothom sap que una pesseta, encara que avui serveixi per ben poca cosa, és la unitat monetària d’Espanya de curs legal i obligat, i segons la llei del sistema decimal una pesseta equival a cent cèntims. Està clar que potser en lloc de fer la definició en present més valdria de fer-la en pretèrit, i això per dos motius: un perquè, especialment la gent jove, ja no té ni idea del que és un pesseta ni de per què servia o què se’n podia fer, i després perquè la pesseta avui té les hores comptades, ja que d’aquí a molts pocs mesos haurà de conviure amb l’euro per finalment desaparèixer del tot l’any vinent.

En el curs de la història, a casa nostra i arreu del món, hi ha hagut una gran varietat de sistemes monetaris. Per regla general a cada país el seu i amb diferents denominacions. Els diversos regnes que composaven l’Espanya d’avui tenien també cadascun el seu diferent tipus de moneda, fins que va venir un dia, unificat l’estat, en què es va considerar oportú i beneficiós d’amalgamar-les totes i es va optar per la pesseta, nom que sembla que té origen català derivat de peça i llavors pesseta seria l’equivalent a peça petita. Tampoc no és estrany que fos així ja que la primera moneda encunyada amb aquest nom ho fou a Barcelona l’any 1809. La història de la pesseta no és, doncs, tan vella com pot semblar pel fet que ningú dels que som vius no ha vist altre tipus de moneda a casa nostra.

No obstant, com a unitat monetària d’Espanya no va sorgir fins a l’any 1868 per mitjà d’un decret del Ministeri d’Hisenda del 19 d’octubre. Les monedes eren d’argent amb un aliatge de bronze i en una cara hi havia la llegenda «Espanya 1869», amb la figura d’una matrona asseguda amb una mà estesa oferint un ram de llorer i l’altra una mica repenjada al maluc, per la qual cosa la veu popular aviat la va batejar amb el nom d’una pesseta amb la mà al cul. Aquest model va servir per encunyar les monedes en el curs de les dues repúbliques.

Els diversos regnes que composaven l’Espanya d’avui tenien també cadascun el seu diferent tipus de moneda, fins que va venir un dia, unificat l’estat, en què es va considerar oportú i beneficiós d’amalgamar-les totes i es va optar per la pesseta, nom que sembla que té origen català derivat de peça i llavors pesseta seria l’equivalent a peça petita

En proclamar-se la monarquia d’Alfons XII, l’any 1875, es van anar posant en circulació noves monedes amb l’efígie del rei entre els anys 1876 i el 1885, any en què va morir. A la llegenda hi deia «Alfonso XII, por la gracia de Dios» i l’any. A l’altre costat, «Rey constitucional de España» i el valor de la moneda. El seu fill, únic descendent masculí, nascut el 1886 mig any després de la mort del pare, ja va néixer rei, encara que sota la regència de la seva mare, la reina Maria Cristina.

Per això ja de menut es van encunyar monedes amb la seva cara d’infant i se’n van anar encunyant en diverses èpoques del temps en què va ser monarca, amb el mateix sistema d’inscripcions a cara i creu, només variant el numeral del rei, la fesomia i la data d’encunyació. Val a dir que la moneda de plata va continuar servint durant la Segona República, pràcticament fins a la revolta militar del 1936.

Ja sabem que la Guerra Civil va trastornar moltes coses, i entre elles la moneda. La plata es va anar retirant, tant per part del govern, que necessitava divises, com per part de molts particulars que, qui més qui menys, s’anava fent la seva guardiola. Com que la moneda d’argent anava escassejant, el govern, el 1937, va posar en circulació un nou tipus de moneda que era un aliatge de coure i níquel de color daurat i que, per aquest motiu, popularment se la va denominar la rubia. Ja després de la guerra i amb el mateix tipus de metall, van començar a veure’s pessetes amb l’efígie de Franco que, fent el fatxenda, també deia que era «Caudillo de España por la gracia de Dios». També durant la guerra i com que tota mena de metalls eren necessaris per a la indústria armamentística, les monedes començaren a escassejar i els governs, tant d’un costat com de l’altre, van tenir la pensada d’editar paper moneda, no solament de pesseta sinó també de moneda fraccionaria. Hi havia bitllets de ral, de dos rals, de pesseta, de deu rals i de cinc pessetes. I com que tothom campava per on podia, també les institucions com la Generalitat i molts dels ajuntaments de Catalunya van emetre paper moneda, això sí, amb les inscripcions en català. Per no ser menys també Cambrils, és clar, va emetre la seva pròpia moneda de paper.

En els primers temps de córrer la pesseta, com que de diner n’hi havia poc i tot era molt barat, amb les monedes corrents n’hi havia prou per a l’economia de la majoria de la gent. De sempre, des que es van encunyar les pessetes de plata, se’n van posar també en ús d’altres valors del mateix metall. D’argent eren, doncs, les monedes de dos ralets (cinquanta cèntims o mitja pesseta), no cal dir que també de pesseta, de dues i de cinc pessetes. Eren els quatre tipus de moneda d’ús corrent que la gent portava per les butxaques o en bosses; recordeu la famosa frase de «la bossa o la vida» que pronunciaven els bandolers i lladres de camí ral tot encarant el trabuc al pit de llurs víctimes. Amb la fundació de bancs i caixes d’estalvi i per alleugerir del damunt el pes de la moneda, també el govern va començar a emetre paper moneda de diferents valors: de 25, 50, 500 i 1.000 pessetes.

Es pot dir que, especialment el primer quart del segle XX o si voleu fins a la guerra del 36, els bitllets del Banc d’Espanya corrien ben poc, a tot estirar els de 25 i 50 pessetes. Els més grossos només servien per a les operacions de compravenda d’alguna finca rústica o urbana i per a les operacions de comerç d’alta volada, normalment fora de les possibilitats de la gent normal i corrent. Recordem l’anècdota prou coneguda d’aquell mestre que explicava als alumnes els tipus de moneda existents i en parlar dels bitllets els deia: «també diuen que n’hi ha de mil pessetes, però jo no n’he vist mai cap en la meva vida». I és que els pobres mestres d’aquells temps eren molt mal pagats.

Un altre dia parlarem de la moneda fraccionaria i de per què servia.

 


Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques

Comenta aquest article