Estampes Cambrilenques

Article publicat a Revista Cambrils el juliol de 2002

Els carreters

La secció «Estampes Cambrilenques» elaborada per Josep Salceda es va publicar a Revista Cambrils des del setembre de 1953 fins el maig de 2005

Per Josep Salceda

Estampes cambrilenques / Març de 1994

Volem referir-nos concretament als constructors de carros, un ofici dels molts que avui han desaparegut del tot dins el panorama laboral de Cambrils. La vila, fins pràcticament la guerra civil del 36, era repartida entre els que treballaven la terra o el mar, amb un petit grup de personal minoritari que es dedicava al comerç o la indústria.

Aquesta dualitat laboral, per les seves mateixes característiques, generava unes feines complementàries que ocupaven també un cert nombre de treballadors. Ens referim, per exemple, als calafats constructors o reparadors d’embarcacions, o als carreters i ferrers, constructors o arranjadors dels carros, elements essencials per a la vida de la pagesia.

El carro més corrent era el que feien servir pràcticament tots els pagesos per anar al tros, amb tir d’un sol animal. Eren construïts amb dues baranes laterals, que normalment anaven estorades per evitar que la pols i especialment el fang entressin dins, i amb una solera de fusta i dues vares on s’enganxava l’animal

Naturalment que no explicarem pas la història del carro com a element que, amb successives adaptacions, ha recorregut tota l’epopeia del transport des dels primers segles de la humanitat. Amb diferents modalitats de carro es desplaçaven els grans blocs de pedra que servien per aixecar les piràmides d’Egipte o les ciclòpies muralles de Tarragona i això per posar només uns exemples i, també cal dir-ho, entre carros i pedres es perdien incomptables vides humanes. Amb els anys, l’enginy de l’home va anar inventant noves formes per fer més lleuger el transport i va anar aplicant unes millores que facilitaven la mobilitat, entre elles i potser la més important, la circumferència de les rodes i, més tard, les mantes de ferro, que les feien més segures i duradores. Tots recordem, de les pel·lícules de romans, les grans competicions als circs amb les quadrigues amb quatre cavalls o les bigues amb només dos i l’habilitat que requeria la seva conducció. Amb els anys els carros han sofert diverses destinacions, usos i perfils.

Ara, però, només volem ocupar-nos d’aquest mètode de transport com a auxiliar de la pagesia i com el recordem la gent gran i els que porten avançat el camí de ser-ho. Primer fem memòria dels tipus de carro que hem conegut. El més corrent era el que feien servir pràcticament tots els pagesos per anar al tros, amb tir d’un sol animal. Eren construïts amb dues baranes laterals, que normalment anaven estorades per evitar que la pols i especialment el fang entressin dins, i amb una solera de fusta i dues vares on s’enganxava l’animal. Si el carro no anava carregat, damunt l’eix i de barana a barana es posava una post que servia per seure. El carro podia assolir un volum molt considerable quan anava carregat amb garbes de cereals, feixos de llenya o de redoltes o de sacs d’avellanes i encara més de garrofes perquè pesaven menys.

Altres tipus de carros eren els anomenats de torn, que servien per transportar barrils d’oli i especialment botes grans i encara més bocois de vi. Se sostenien per cadenes que s’aixecaven o es baixaven amb un torn, del qual prenia el nom el carro. Una altra mena de carro era el conegut amb el nom de pastera, potser perquè la seva forma s’assemblava una mica a l’estri on es pastava el pa. Aquest carro tenia la caixa de fusta i servia essencialment per transportar sorra o grava per al gremi de la construcció, i per un simple giny la càrrega s’abocava amb força facilitat. També hi havia el carro de l’escombriaire, que, normalment, tenia la caixa de ferro que es tancava amb una doble tapa per evitar, només una mica, que s’escampessin les males olors. És el que van fer servir els darrers escombriaires que van haver-hi a Cambrils abans de la mecanització d’aquest servei: el Josep Rubio i Castells i el seu fill Alfons.

Altres tipus de carruatges eren els carros amb vela, sempre més grans que els corrents, que anaven equipats amb una lona que cobria tot l’espai i anava fixada sobre un costellam de fusta. Solien ser més utilitzats per traginar mercaderies i feien servir-los especialment els recaders que feien transport, en el nostre cas, entre Cambrils i Reus, i amb menys freqüència entre la nostra vila i Tarragona o altres ciutats. Per últim, hem de fer esment de les tartanes, fins a un cert punt successores de les diligències, que eren uns carruatges grans, dividits en compartiments, tirades per cavalls i que feien trajectes fixos. Van ser d’ús corrent durant quasi tot el segle xix fins que van ser desplaçades pel ferrocarril. Les tartanes, en canvi, eren uns carruatges lleugers de dues rodes i també de tracció animal, amb coberta i seients laterals, que feien servir les famílies benestants per fer trajectes curts.

D’obradors de carreter, jo, al llarg de la meva vida, només n’he conegut dos: el del Sebastià, que el tenia a la plaça d’Espanya, número 18, i el del Joan Parreu i Berengué, que el tenia al carrer de les Creus, 41.

Fins ara, només hem parlat dels carros en les seves diverses peculiaritats. És hora, doncs, de parlar dels carreters. Aquests eren, evidentment, els constructors de carros, però eren també els que els arranjaven quan tenien algun desperfecte i resta clar que feien més aquesta feina d’aparionar que no pas de fer-ne de nous. A més, també feien feines complementàries a base de fusta com, per exemple, mànecs de fusta per a aixades, rasclets, arpiocs, destrals i destralots, masses per asclar llenya, braços de fusta per a les arades o polleganes del país i altres peces per a ús de la pagesia, així com també serraven llenya amb serradores mecàniques com la que mostra la fotografia, en la qual es pot veure el carreter Sebastià Teixell i Mariner amb el seu fill Emili.

D’obradors de carreter, jo, al llarg de la meva vida, només n’he conegut dos: el del Sebastià, suara anomenant, que el tenia a la plaça d’Espanya, número 18, i el del Joan Parreu i Berengué, que el tenia al carrer de les Creus, 41. El primer era el més antic, ja que abans del Sebastià ja l’havia dirigit un avantpassat familiar seu de nom Emili. Dubto molt que abans d’aquests n’hi hagués hagut cap altre més, ja que he consultat dues persones de les més grans de Cambrils, el Jaume Sedó i l’Amadeu Mas, tots dos amb 97 anys i amb relativa bona memòria, i tampoc ells en recordaven cap més. Això no descarta, però, que en el segle xix o més enllà no n’hi haguessin hagut d’altres, dels quals no es serva cap record.

El Sebastià Teixell deuria començar a treballar-hi en iniciar-se el segle XX i el va mantenir fins a la dècada dels seixanta, quan es va jubilar, ja que els seus fills van seguir altres dreceres laborals. El Joan Parreu va començar de jovenet a aprendre l’ofici precisament a cal Sebastià. Després va venir la mili i la guerra i, amb el retorn de la pau, es va plantar com a autònom per compte propi. El va ajudar el seu germà Ramon. Més que res per qüestions de salut ho va deixar i l’obrador es va mantenir perquè van fer-se’n càrrec els germans Jesús i Carles Pallarès, que, en començar el 1950, van baixar de Vandellòs, on ja exercien l’ofici, per implantar-se a Cambrils. Ho van mantenir fins que van poder i com que els carros van deixar d’utilitzar-se en modernitzar-se i mecanitzar-se la pagesia, els germans Pallarès van abandonar l’ofici i el lloc on l’exercien i van plantar un taller d’automoció als afores del poble, on són encara avui.

Resumida, és la història dels carreters a Cambrils.

 


Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques

Comenta aquest article