Estampes cambrilenques / Agost 2001

En els quasi cinquanta anys que fa que escric ininterrompudament a la Revista, sigui en aquest espai o en altres, mai no m’he posat amb la meva família, primer perquè aquesta família meva era normal i corrent, pares i avis pagesos, treballadors i poca cosa més que donés ocasió a remarcar res. Només en una ocasió vaig fer una excepció per explicar les aventures del meu avi Àngel Salceda, que va haver de patir fortament les peripècies de les guerres carlines a la meitat del segle XIX, malmetent-li la part més bonica de la vida, que és la joventut. La trajectòria em va semblar interessant i vaig dedicar-li una «estampa», que realment tenia ben merescuda. També altres cambrilencs van passar la seva en el curs de les lluites de les campanyes carlines o en la tragèdia de Cuba o de les Filipines, però de l’avi en tenia la història i dels altres no.

Jo vaig tenir tres germans que, això sí, van morir molt jovenets i als quals jo, dissortadament, no vaig arribar a conèixer perquè els meus pares em van engendrar quan ja els tres primers fills eren al cel. Eren dues nenes i un nen: la Maria, la Carme i el Rufí, nascuts per aquest ordre

Avui em tornaré a posar amb la família, però amb un caire diferent. Segurament que hi ha un molt elevat percentatge de cambrilencs que em coneixen de tota la vida i que tenen la sensació que jo era fill únic de casa meva, perquè mai ningú o quasi ningú m’ha conegut cap germà. La realitat, però, no s’ajusta a aquestes apreciacions, perquè els meus pares, el Rufí i la Maria, van tenir quatre fills i conseqüentment jo vaig tenir tres germans que, això sí, van morir molt jovenets i als quals jo, dissortadament, no vaig arribar a conèixer perquè els meus pares em van engendrar quan ja els tres primers fills eren al cel. Eren dues nenes i un nen: la Maria, la Carme i el Rufí, nascuts per aquest ordre.

La primera en morir va ser la Carme, el 4 d’octubre de 1915, quan només tenia deu mesos, la segona va ser la Maria, el 29 de novembre de 1917 i aquesta ja tenia set anys, a la qual la mare tota la vida va plorar, i el noi va morir el 12 d’abril de 1919, només amb dos mesos de vida. Uns quants anys més tard vaig néixer jo, a qui el bon Déu em conserva encara la salut.

Els que som grans per experiència i els més joves perquè ho han sentit explicar als pares i als avis o perquè ho han esbrinat en els seus estudis, tots sabem que abans la mortalitat infantil era una qüestió greu i molt difícilment hi havia alguna família a la qual no se li hagués mort algun nadó o alguna criatura més o menys grandeta, així com també moltes famílies ploraven la mort d’algun fill jove. Tot plegat feia que la mitjana d’edat de la vida fos força baixa.

El descobriment de les vacunes i els antibiòtics, la penicil·lina i altres medicaments encara més eficaços van erradicar quasi del tot aquests problemes mèdics i avui poquíssimes criatures moren albats i si moren alguns joves, massa, és per culpa dels fatídics accidents de cotxe o de moto. La grip, la tuberculosi, la tos ferina i altres malalties de fàcil contagi, especialment entre les criatures, i que correntment derivaven en brots epidèmics, eren en els temps preantibiòtics causa de la mortalitat infantil. Els meus tres germans van morir de la diftèria, que en l’àmbit popular era coneguda con el garrotillo. La infecció afectava principalment les amígdales, paladar, nas, faringe, bronquis i tràquea, cosa que provocava l’asfíxia de l’infant. El bacil va ser descobert el 1883-1884 i el tractament va ser el sèrum antidiftèric descobert i estudiat entre el 1890 i el 1894, però que, com és natural, va costar molt d’arribar a les nostres farmàcies, de manera que segons m’explicaven els pares van fer grans esforços per aconseguir-lo, sense resultats.

La grip, la tuberculosi, la tos ferina i altres malalties de fàcil contagi, especialment entre les criatures, i que correntment derivaven en brots epidèmics, eren en els temps preantibiòtics causa de la mortalitat infantil

Un llibre, Memòries d’un cirurgià, del doctor Moisès Broggi, una de les més il·lustres personalitats mèdiques de Catalunya al llarg del segle xx i al qual vaig tenir l’honor de conèixer i tractar amb motiu dels homenatges a Gimbernat, a Cambrils i a Barcelona, publicat enguany mateix i que he llegit amb fruïció, és el que m’ha induït a escriure aquest text relacionat, a la vegada, amb la malaltia i amb els meus petits germans que la van patir i de la qual van morir. El Dr. Broggi dedica un breu apartat del volum a fer-nos viure la malaltia i el dramatisme de la situació i del remei. Per això no ens resistim a reproduir-ne aquest fragment.

Les urgències més impressionants, i que feien més angúnia, eren les dels nens que ens arribaven amb diftèria, amb la gola plena de membranes que els obstruïen l’entrada d’aire als pulmons, cosa que els ofegava; moltes vegades la intervenció era aleshores peremptòria i no es podia perdre ni un minut. La major part es presentaven a principis d’hivern, cap a primeres hores de la nit, i el quadre era dramàtic. Encara sembla que ho veig: la mare desesperada, aguantant un infant que, amb els ulls desorbitats, feia esforços inútils per poder respirar. En aquests casos teníem dues solucions. Una era la intubació de la laringe amb unes cànules especialment dissenyades, la introducció de les quals no era gens fàcil sense la necessària pràctica i la serenitat per poder-ho fer amb un mínim de temps i amb l’infant resistint-s’hi. L’altra era la pràctica de la traqueotomia o obertura de la tràquea a la part anterior del coll. Hi havia un petit departament on tot estava preparat, de tal forma que el porter de l’hospital ja hi conduïa directament aquests casos en què sabia que no podia perdre’s ni un minut, evitant els tràmits burocràtics de l’entrada. Generalment, primer s’intentava la intubació i, si aquesta fracassava —cosa que no era infreqüent—, s’anava a la traqueotomia. Algun cop la criatura moria en el curs d’aquestes maniobres. Quan tot anava bé, però, l’efecte era formidable.

Perdoneu-me aquesta emotiva al·lusió a la memòria dels meus germans, estimats encara que desconeguts, i també a tots aquells científics, metges i investigadors, que amb tant d’esforç i saber han treballat i s’han desvetllat per erradicar del nostre món aquestes i tantes altres malalties, abans inguaribles, i que avui amb cura preventiva són només que un episodi més de la vida de les persones que algun dia hem de morir, com està escrit, però que gràcies a Déu i a la ciència anem superant les successives etapes fins a arribar a una acceptable senectut.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques