Estampes Cambrilenques

Article publicat a Revista Cambrils l'octubre de 2001

Els difunts i els enterraments

La secció «Estampes Cambrilenques» elaborada per Josep Salceda es va publicar a Revista Cambrils des del setembre de 1953 fins el maig de 2005

Per Josep Salceda

Estampes cambrilenques / Octubre 2001

Quan llegireu aquesta «estampa» és segur que ja haurà passat la festa de Tots Sants i la commemoració dels difunts, diades en què la ciutadania recorda, amb les visites als cementiris, els éssers estimats i ja traspassats. Aquest fet social em mou a escriure avui sobre aquesta qüestió, poc propícia a alegries i refociments com és la mort, però a la qual tots, absolutament tots, estem obligats a donar-li l’abraçada definitiva, abraçada que ens portarà al traspàs del nostre món a un altre, incògnita per a uns, ple d’esperança per a uns altres.

Del cementiri no en parlaré perquè ho vaig fer en una altra ocasió (vegeu «Els cementiris», Revista Cambrils, número 219). Més aviat vull tractar dels enterraments i de la disposició dels difunts en el que en diuen la capella ardent, ja sigui a casa o fora. Per circumstàncies de la vida, ja una mica llarga, he hagut d’assistir a molts enterraments per qüestions de família, amistat i fins i tot de representació a diversos llocs, pobles i ciutats, més o menys a prop o lluny de la nostra vila, i he pogut constatar com varien, no substancialment però sí en matèria de detalls, en un cas i un altre en cada població diferent. Més o menys en altres actes socials com batejos i casaments se segueixen uns rituals molt semblants arreu, cosa que no passa en els enterraments, que varien a cada indret i encara més han evolucionat en el decurs del temps. També l’arranjament dels difunts, abans certament molt aparatós.

Quan van morir els avis materns, jo tenia deu anys en el cas de l’avi i dotze en ocasió de l’àvia. El primer el van posar damunt el llit, cobert amb una espècie de túmul de gasa negra transparent que impressionava i que a mi em va fer una por terrible

Ara els difunts els posen de cop, normalment, dins el taüt, que té, entre el cos i la tapa, un vidre que permet veure el rostre el difunt. Antany s’havien exposat de diferents formes que, amb el temps, han anat evolucionant fins a arribar al moment actual.

Quan van morir els avis materns, jo tenia deu anys en el cas de l’avi i dotze en ocasió de l’àvia. El primer el van posar damunt el llit, cobert amb una espècie de túmul de gasa negra transparent que impressionava i que a mi em va fer una por terrible. Només amb dos anys de diferència, ja a l’àvia només van posar-la damunt el llit, però sense aquell aparell esfereïdor. Amb el temps ja els difunts es van posar simplement dins el llit, tapats amb el llençol, de manera que semblava com si dormissin. Ara, de cop, a la caixa.

També els enterraments han canviat. Suposem que abans el fèretre es devia dur a l’espatlla de parents o amics, cosa que jo ja no he vist mai, només en els casos excepcionals de persones molt importants o de persones joves a les quals companys o amics s’hi han disposat. Val a dir també que els taüts han canviat respecte a la forma de la seva construcció i presentació. Abans el fuster anava a casa del difunt, el vestia i l’amidava a fi i efecte de fer-li la caixa a mida. Aquesta era revestida de roba, blanca o negra, segons el mort fos un albat o un persona jove o un adult. Per cert que en aquest aspecte em ve a la memòria una anècdota succeïda en el temps de la guerra civil del 1936. En aquella època vivia a Cambrils una dona de nom Leonil·la, d’un esperit revolucionari extrem, i a la qual tothom del poble coneixia amb el renom de «la Passionària», segurament en referència a la Dolores Ibárruri, del mateix renom i figura política remarcable en aquell temps. La Leonil·la estava casada amb un treballador del Josep Nolla (Favara), que era un conegut tractant d’animals de tir, dels quals el bon home va tenir cura durant molts anys, de manera que popularment era conegut com el «Joan de les mules». El Joan va morir durant els anys del desastre bèl·lic i la Leonil·la, fidel als seus principis, va manar que el folre del fèretre del seu marit fos, en contra del costum, de roba vermella, fet que no crec que mai fos repetit i que no cal dir que va causar sensació i durant molts dies va ser motiu de conversa.

Els difunts eren vetllats per familiars i amics durant el dia i la nit, i arribada l’hora de l’enterrament el clergat, amb els escolans i creu alçada, sortien de la parròquia i anaven fins a la casa del difunt, davant la qual cantaven una absolta i l’acompanyaven fins a l’església, on, si era al matí, se celebrava la missa funeral i, si era a la tarda, només es feia una cerimònia de pregària i la missa exequial es deixava per a l’endemà, ja que fins a la celebració del Concili Vaticà II no eren permeses les misses a la tarda.

Cal dir que els enterraments, fins a aquest Concili, eren incomprensiblement dividits en categories: de tercera, de segona i de primera. En els de tercera hi anava un sol capellà i mitja dotzena d’atxes, i als funerals es resava el rosari mentre el prevere oficiava l’eucaristia, ja que com que el ritual litúrgic era recitat en llengua llatina, ningú no entenia el text sagrat. Els enterraments de segona classe eren més solemnes, ja que eren un tern de capellans els assistents: un amb capa pluvial i dos amb dalmàtiques, sempre de color negre, i els cants més llargs en les tres misses que s’oficiaven. També cremaven una dotzena d’atxes a l’enterrament. Quan aquest era de primera, molt pocs, s’ha de reconèixer, la festa canviava totalment. Hi acostumaven a anar nou capellans, tots els de la contrada, i tampoc no hi faltava una petita orquestra. Es deien sis misses conjuntament amb un sacerdot a cada altar i la missa major solemníssima, amb ministres, i un cor que cantava la missa i l’absolta final. El cor, normalment, venia de la catedral de Tarragona, acompanyat d’orquestra. A l’enterrament cremaven vint-i-quatre atxes o més, i als portadors, llogats, se’ls pagava esplèndidament. El carruatge que portava el fèretre del difunt, que servia per a les tres classes d’enterrament i era tirat per un cavall, quan l’enterrament era de primera portava dos animals de tir i anava molt més ben guarnit. Aquest era un enterrament per a potentats, perquè encara s’hi afegien les candeles de l’ofertori i el dinar amb què s’obsequiava el clergat i servidors. En tots els casos, però, després de les cerimònies de l’església, el clergat acompanyava el difunt fins a un lloc determinat, jo l’he vist al capdamunt del carrer de les Creus o en el que és ara el carrer del Sindicat, on es cantava la darrera absolta i s’acomiadava el dol.

Els difunts eren vetllats per familiars i amics durant el dia i la nit, i arribada l’hora de l’enterrament el clergat, amb els escolans i creu alçada, sortien de la parròquia i anaven fins a la casa del difunt, davant la qual cantaven una absolta i l’acompanyaven fins a l’església

Davant tota la parafernàlia dels grans enterraments, era fàcil sentir una frase adreçada a un que era dropo, malversador, jugador o amb altres defectes quan li vaticinaven: «Ai, que en portaràs pocs, de capellans, a l’enterro!».

Finalment només afegiré uns detalls. En els temps de què hem parlat només es feien estampes-recordatori per als enterraments de segona i primera; tampoc, ni de bon tros, era tan generalitzat l’assumpte de les flors i les corones, que només es veien en casos excepcionals; també que els taüts ja a la dècada dels cinquanta van deixar de ser fets a mida i folrats de roba per passar als que ara s’usen, fets industrialment, pintats i envernissats, i que també ja fa molts anys que va deixar d’utilitzar-se el carruatge mortuori, canviant-lo per un automòbil preparat adequadament. La novetat més recent és la de treure’s els difunts de casa per instal·lar-los en un tanatori i, en alguns casos, incinerar-los. Com han canviat les coses!

 


Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques

Comenta aquest article