Estampes Cambrilenques

Article publicat a Revista Cambrils l'agost de 1995

Les torres de guaita (II)

La secció «Estampes Cambrilenques» elaborada per Josep Salceda es va publicar a Revista Cambrils des del setembre de 1953 fins el maig de 2005

Per Josep Salceda

Estampes cambrilenques / Agost 1995

Comentàvem el mes passat (juliol 1995), en la primera part d’aquest treball, la bona oportunitat que el senyor Cooper ens ha posat en safata per donar a conèixer en llocs ben allunyats del nostre entorn les mostres, unes més ben conservades, altres no tant, del patrimoni que ens resta de tot l’antic sistema defensiu cambrilenc. Un bon treball, segurament fruit d’una afecció adient a l’objectiu proposat, de llargues hores d’estudi i de viatges realitzats per tal d’observar in situ les obres comentades. No obstant i a pesar dels assessoraments sol·licitats i segurament no regatejats, el senyor Cooper ha sofert alguna desorientació que ha produït qualque inexactitud, comprensible, per altra banda, en una persona que treballa en un entorn que no és el seu. En aquesta segona part del nostre comentari voldríem corregir, tan ponderadament i amable com es mereix, el que no és conforme, i fer notar el que és veritablement fidel. Tant de bo que poguéssim fer-li arribar aquests escrits que implementarien el que ell ja sap. Ho intentarem.

En realitat la decadència del port natural de Cambrils es va donar amb la construcció, iniciada el 1789, i posada en funcionament, del port de Tarragona.

En primer lloc cal puntualitzar que el port de Cambrils, més que disminuir «amb la fortificació de la desembocadura del Francolí i el desenvolupament de Salou cap al 1530», va fer, al revés, una bona revifada precisament a partir de la segona meitat del segle xvii i fins ja entrat el segle xix, en què el comerç de cabotatge entre Cambrils i Barcelona fou ben important, sovintejat i productiu. En realitat la decadència del port natural de Cambrils es va donar amb la construcció, iniciada el 1789, i posada en funcionament, del port de Tarragona.

Parlant ja del tema concret de les torres de guaita i fins a cert punt de defensa, cal dir que la torre rodona del port o del barri de la Marina, com diu ell, no té res a veure amb l’esquema de defensa «proposat per Felip II el 1566» perquè la construcció de la torre és molt posterior, concretament del 1664, més d’un segle més tard del que ell apunta, feta construir per acord del Consell de la Vila i realitzada a obra de vila, és a dir, amb l’esforç personal de tots els cambrilencs, a fi de resoldre d’alguna manera el perill constant de les incursions dels pirates berebers a les nostres costes. És important d’afegir que, potser perquè és la més «nova», aquesta torre és l’única que a Cambrils és perfectament documentada en tots els seus aspectes, inclòs el seu cost i els impostos que es feien pagar a totes les embarcacions que fondejaven al port.

En el darrer apartat que el senyor Cooper dedica a les torres de Cambrils, fa referència a la Torre de la Guineu, remarcant com la torre havia perdut els seus edificis conjunts, segurament construccions molt posteriors a la torre, i que segurament servirien com a habitatges dels masovers o d’aixopluc de la gent que tenia cura de les terres que l’envoltaven. L’afegit d’aquestes construccions a la pròpia torre és visible encara a les fotografies antigues i van romandre fins a la seva reconstrucció fa pocs anys. El mateix problema d’edificis afegits patien la torre de la Mare de Déu del Camí i la del Mas de Don Felip, restes dels quals avui han desaparegut després de les obres que s’hi han realitzat darrerament.

Com a darrer comentari a aquest meritori treball del professor anglès, cal dir que assigna al terme de Cambrils unes torres que, si bé és veritat que estan molt a prop del nostre terme, en realitat n’estan fora. La primera és la torre del Mas de Don Felip, que es veu perfectament des de la carretera de Cambrils a Reus, a l’altra part de la riera de Maspujols, i que de fet pertany al terme municipal de Riudoms.

Altres torres que també es troben en el mateix cas són les torres rodona i quadrada de Vilagrassa, pertanyents a la família cambrilenca dels Vidiella, i que es poden veure des de l’N-340, a la seva part esquerra anant cap a Tarragona. Són quasi al límit, però pertanyen al terme municipal de Vila-seca. Les dues estan en bastant mal estat i la quadrada té la manca del pis superior però, com observa Cooper, manté «una volta de canó ben conservada amb una cobertura quadrada i una pràctica espitllera per a armes de foc».

Resta només que la torre del Mas d’en Blai, que és menys coneguda perquè marxa una mica de les rutes fàcilment accessibles al trànsit normal dels cambrilencs. És una torre d’una bona alçada i d’una certa elegància, encara que té poques floritures. Aquesta torre sí que encara manté una paret de tanca de la finca i una casa-habitacle de planta baixa on segurament encara hi deuen viure els propietaris o els masovers de la hisenda. Aquesta torre, en canvi al revés de les precedents, pertany al terme municipal de Cambrils, encara que la finca rústica on és ubicada limiti amb el terme de Montbrió i fins, em sembla, que una part de la finca pertany al terme del municipi veí.

El senyor Cooper és evident que s’ha deixat alguna de les torres del terme, especialment el castell de Vilafortuny, del qual, suposant que no s’interessés pels castells sinó només per les torres, hem de recordar la torre anomenada de l’homenatge que presideix el pati d’armes de l’edifici, militar en el seu temps. Tampoc no fa cap classe de referència a l’única torre cantonera de les antigues muralles de Cambrils que existeix actualment i tampoc a la torre rodona de l’hort del Llimó, que potser no va atalaiar atès que està mig amagada dins el recinte urbà, encara que es pot veure bé des del carrer Rovira.

Això, però, no treu cap mèrit a l’obra de l’historiador anglès, a qui cal agrair l’interès demostrat pel tema en general i, en el que respecta a Cambrils, el fet de donar a conèixer en els ambients cultes del seu país aquest nostre patrimoni històric, tan estimat pels cambrilencs que ens sentim gelosos de les nostres coses, la nostra història i de tots aquells monuments que ens la recorden i ens ajuden a reviure-la, tot esperonant els nostres sentiments i inspirant nous esforços per donar-li la deguda continuïtat.

 

 


Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques

Comenta aquest article