Estampes Cambrilenques

Article publicat a Revista Cambrils el març de 1999

... i també de ramats i dels pastors (II)

La secció «Estampes Cambrilenques» elaborada per Josep Salceda es va publicar a Revista Cambrils des del setembre de 1953 fins el maig de 2005

Per Josep Salceda

Estampes cambrilenques / Març de 1999

A l’«estampa» del mes passat, que feia història de les dificultats que la ramaderia creava en la convivència, especialment amb els pagesos, i de les normes emanades de les autoritats de la vila per posar ordre en les embrollades situacions que s’originaven entre uns i altres, acabàvem posant en dubte l’eficàcia d’aquelles normes a causa dels interessos divergents i la inclinació cap al mal que tots portem a dins.

Corroboren tot això, a part de l’experiència viscuda directament o indirecta, en els anys que un ja porta a sobre, uns documents que em van fer arribar i que no són altra cosa que unes resolucions del jutjat de Cambrils, en els quals queda clar com després d’un judici, segons podria deduir-se dels escrits conservats, amb totes les de la llei, es condemna a «cinco pesetas de multa y pago de costas» el pastor Josep Vidal Martí per haver envaït amb un ramat de bens una finca de la viuda de Gelada, a la partida de l’Esquirol.

Això passava l’abril de 1921 i la causa del judici era una denúncia dels guardatermes Francesc Adell Castellví i Francesc Ortoneda Dalmau. El jutge suplent era Sants Riverola Riu, els ajudants eren Celestí Berengué Pallarès i Josep Cabré Ortoneda, i el fiscal era Josep Vidiella Massagué. Tots dictaren sentència declarant culpable el pastor d’haver envaït amb el ramat uns terrenys particulars sense el permís del propietari. L’acta amb la sentència era signada per Joan Roca, secretari del jutjat.

Després d’un judici es condemna a «cinco pesetas de multa y pago de costas» el pastor Josep Vidal Martí per haver envaït amb un ramat de bens una finca de la viuda de Gelada, a la partida de l’Esquirol

El mateix mes i el mateix any, amb idèntics personatges, es va celebrar al jutjat un nou procés de faltes contra un pastor de Mont-roig, Santiago Morán Mendoza, que amb un ramat de cabres havia envaït, sense permís, una finca de la viuda de Domènec Munté i Vernet, a la partida dels Masos. El mateix procés amb citacions i declaracions i a la fi sentència amb multa, aquesta vegada força més forta que en el judici anterior, entre altres qüestions perquè sembla que el pastor era reincident: 34 pessetes i el pagament de les despeses del judici, en el qual anecdòticament va haver-hi una picabaralla entre els guàrdies denunciants i el pastor perquè, mentre els guardatermes afirmaven que el ramat era de 25 a 30 cabres, el pastor deia que només n’eren 10 o 12. Però a la fi se la va carregar.

Com es veu, entre el segle xvi i el segle xx poca diferència hi havia en aquest batibull estira-i-arronsa entre els pagesos i els pastors. Avui les coses van d’una altra manera i deu fer bastants anys que no s’ha celebrat cap judici com els que hem relatat.

Ens cal ara recordar altres aspectes del gremi ramader a la nostra vila. De la meva infantesa recordo encara «el Cisco Pastor», com el coneixia tothom, encara que en realitat es deia Francesc Sabaté i Vidal. Aquest bon home tenia un ramat de cabres que tancava en uns baixos de l’actual plaça d’Espanya, concretament on avui hi ha un establiment d’adrogueria. Posteriorment el va tenir en uns baixos del carrer del Baró de Rocafort, número 3. Allí tenia una tauleta on venia la llet, però cal dir que l’home anava cada dia pel poble i el barri de la platja amb un ramat de deu o dotze cabres, les que tenien llet, una de les quals portava la corresponent esquella que servia de pregó per tal d’indicar la presència del pastor per a qui necessitava llet. Anecdòticament cal remarcar la gràcia especial que tenia l’home a munyir les cabres. Com que les dones sortien amb el pot, la llet anava directament de la mamella al pot.

Això sí, llet pura. La gràcia —i el negoci— era que les munyia amb ràbia, de manera que amb dos bons cops de mà el pot era ple a vessar, però de bromera. Segur que, quan les dones arribaven a la cuina, de llet només en quedava un cul de pot. Valia quinze cèntims o un ral.

El seu fill, Josep Sabaté i Granell, conegut popularment com «el Josep Pastor», va seguir la línia del seu pare. Tenia un ramat de cabres als baixos d’una casa del carrer de Foix, número 10, que per cert avui encara està igual, llevat de la porta, on hi havia una golfa per guardar-hi el menjar sec per a l’hivern. Més tard, les cabres van passar als baixos de la casa del carrer del Cardenal Vidal i Barraquer, número 12, que era seva i on avui els seus descendents hi tenen una llibreria. Els baixos eren grans i al fons hi tenien les cabres tancades amb un reixat de fusta. Al davant, tocant al carrer, hi havia un espai on la Maria Claveguera, l’esposa del Josep, més coneguda com «la Maria Margarida», venia la llet. Com si veiés ara una colla de sacs de favons, una espècie de fava petita que donaven a les cabres per augmentar la producció de llet, que tenien a l’entrada arrambats a la paret.

Anys a venir van deixar les cabres, i el Josep, a qui ajudava el seu fill, també Josep, va posar una vaqueria al carrer, avui, de Pere III. La cosa començava a industrialitzar-se i les cabres pel carrer i pel terme anaven desapareixent. Si no ho recordo malament, el darrer pastor de cabres que es va veure al terme va ser el Jaume de Colldejou, Escoda de cognom, que també fa anys que és mort.

La qüestió dels ramats de bens és diferent avui. Alguna vegada encara tenim ocasió de veure’n algun. El Josep Pallarès i els germans Espolet tenien ramats de bestiar, lligats a les carnisseries que tenien al mercat i també a casa seva. L’Elisa, «l’Emília Pampa» i «les Mianes» eren figures de les més clàssiques a les carnisseries del poble. Però tot això queda molt més a prop. És a la memòria dels cambrilencs més grans i potser no val la pena d’aprofundir-hi gaire.

Granges de bens, porcs, gallines i conills i bones vaqueries, amb sistemes molt sofisticats tècnicament, formen part de sistemes de producció que, avui, són industrials i que deixen molt enrere tot allò que en aquesta «estampa» i en la del mes passat comentàvem. Tot allò ja és història, però la història sempre continua encara que sigui d’una altra manera, d’acord amb els temps que corren.

 


Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques

Comenta aquest article