Estampes Cambrilenques

Article publicat a Revista Cambrils el gener de 1995

Els camins vells de Cambrils (II)

La secció «Estampes Cambrilenques» elaborada per Josep Salceda es va publicar a Revista Cambrils des del setembre de 1953 fins el maig de 2005

Per Josep Salceda

Estampes cambrilenques / Gener de 1995

Fèiem esment el mes passat dels camins històricament més antics i que tenien per punt de partida o per final, que pel cas és igual, la nostra vila. Avui parlarem d’aquells camins molt més coneguts, segurament perquè eren més utilitzats, que ens lligaven a les poblacions de l’entorn, a les quals necessàriament s’hi havia d’anar a peu, sobre una cavalcadura o amb el carro, i que també servien per anar a les finques que els pagesos tenien entre un i altre poble. En algunes ocasions, al nom propi del camí se li afegia l’adjectiu de vell. Essencialment són sis els camins: de Cambrils a Montbrió, a Mont-roig, a Reus, a Vila-seca, a l’Hospitalet i a Vinyols.

Camí de Cambrils a Montbrió: es tracta d’un camí primitiu que enllaçava els dos nuclis de població que formaven un únic municipi, ja que, com és sabut, Montbrió va pertànyer a Cambrils des dels seus inicis històrics fins al 1622, en què va segregar-se de la nostra vila. Havia de ser, doncs, un camí molt transitat, perquè per qualsevol assumpte de caire administratiu o fins i tot de defensa els veïns montbrionencs havien de desplaçar-se a Cambrils. En fer-se el segle passat la carretera, el camí restà en desús, i només era utilitzat pels pagesos de les dues viles per anar al tros. El camí transcorria pràcticament entre la riera d’Alforja i el barranc de la Mare de Déu del Camí, i avui hi ha trams que són impracticables, almenys per al pas de vehicles. El camí, que té una llargada de poc més de sis quilòmetres i mig, arribava a Montbrió pel costat esquerre del barranc de la Font.

Camí de Cambrils a Mont-roig: podria ser que fos ja un camí de l’època de la dominació romana, ja que les dues poblacions en aquell temps tenien una certa importància. És un camí bastant recte, surt de Cambrils pel nord de la població i travessa tota una sèrie de barrancs i rieres: el barranc de la Mare de Déu del Camí, el Torrent d’en Gené, els barrancs de Segures, el de Les Francines, el de l’Olivera i les rieres de Riudecanyes i de Vilanova. Entra a Mont-roig després de creuar la riera de Vilanova. El camí té una llargada de quasi vuit quilòmetres i mig, i avui, a partir del seu enllaç amb la carretera de Montbrió, és asfaltat totalment.

Camí de Cambrils a Reus: comunament conegut com el «Camí Fondo». Aquest camí sortia en els seus orígens on acaba avui el raval de Gràcia i anava en direcció nord-est, quasi paral·lel a l’actual N-340, travessant el barranc del Regueral i la riera de Maspujols. Allí emprenia ja la direcció a Reus i passant pel costat del santuari de la Mare de Déu de Misericòrdia entrava a la ciutat per on avui hi ha la plaça d’Isabel Besora, amb un recorregut de deu quilòmetres i mig.

Fa ja una colla d’anys, el camí va ser asfaltat d’una manera rudimentària, seguint quasi exactament l’antic traçat del camí vell amb els seus revolts, força accentuats molts d’ells. Ja més recentment i amb el fort increment demogràfic, comercial i turístic de Cambrils, el vell camí s’ha convertit en una carretera molt important que serveix de connexió no solament amb Reus sinó també amb les comarques de l’interior, les de la nostra demarcació i les de Lleida, i fins i tot les aragoneses. Va ser aquest el motiu de la seva ampliació, la supressió dels tombs més perillosos, la senyalització i la millora del paviment, no fa pas gaires anys.

D’aquesta carretera, l’Enric Aguadé i Sans, en el seu llibre Els camins ­mil·lenaris del Baix Camp, Centre d’Estudis Comarcal Josep Iglésies, Reus, 1992, d’on hem tret moltes dades i que recomanem a les persones interessades en el tema, diu:

Es tracta d’un camí obert en temps dels romans, i el descrivim en el sentit Cambrils-Reus perquè creiem que, en aquella època, Cambrils era tant o més important que Reus. Tenia un port natural utilitzat des de feia molts segles per fenicis i grecs i era un centre de pesca, com proven les troballes d’una indústria de conservació del peix que s’han fet a “La Llosa”, en les quals es pot veure, a més d’algunes instal·lacions per assecar i salar el peix, les restes d’una cambra fresquera amb un dipòsit per posar-hi gel. Com que llavors no hi havia gel artificial, l’única font possible de gel eren les muntanyes de Prades, el camí portava dreturerament a Reus i d’allí a Prades pel Reds trimil·lenari de Salou a Prades. En realitat, el camí de Cambrils a Reus no acabava en aquesta població, sinó que continuava, sempre al nord-est, pel camí de Reus a Valls. Llavors, Valls era un dels principals centres agrícoles del Camp de Tarragona i, per tant, aquest camí Valls-Reus-Cambrils era molt necessari dins de la xarxa viària romana per transportar mercaderies, a més de l’anecdòtica de portar gel de les muntanyes de Prades a Cambrils.

Camí de Cambrils a Vinyols: és el camí que ens comunica amb la població veïna, però que no acaba a Vinyols, sinó que continuava cap a Riudoms i Les Borges d’acord amb la descripció que fèiem en tractar el camí d’Alforja en l’estampa del mes passat. El camí de Vinyols, avui, passa pràcticament tot pel terme municipal del poble veí, doncs ja és ben sabut que el terme vinyolenc, en una faixa no ampla però sí profunda, arriba fins al mateix nucli urbà de Cambrils en la zona marítima. Si baixem de Vinyols, el camí acaba en la seva intersecció amb el camí vell de Reus, aproximadament darrere de la gasolinera, i té uns sis quilòmetres. Actualment és tot asfaltat. En canvi, abans, el camí de Vinyols desembocava a la riera d’Alforja en la seva part esquerra i, pujant de Cambrils, era el segon que es trobava després del camí de les Quetgles, avui quasi esborrat del mapa absorbit per la urbanització Nou Cambrils.

Camí de Cambrils a Vila-seca: no en podem dir gaire cosa perquè, en realitat, seguia, abans de fer-se la carretera N-340, amb més o menys fidelitat, l’antiga Via Augusta, que passava una mica més avall de la carretera actual. Tenia uns vuit quilòmetres de llargada.

Camí de Cambrils a l’Hospitalet: és el mateix cas, però a la banda de sol ponent. Potser la carretera actual segueix encara amb més precisió l’antiga via romana que en el cas de Vila-seca, fins a arribar al riu Llastres, amb uns setze quilòmetres de recorregut.

Camí de Cambrils a Salou: és pràcticament el camí de Vilafortuny que, després de passar el lloc conegut com «La cadena», que feia d’encreuament amb el camí dels Tallats (en deien els quatre camins), continuava fins a Salou pel darrere de la Torre Vella. El camí vell de Salou tenia uns sis quilòmetres de llargada.
Aquests són el que en podríem dir els camins històrics d’unió amb pobles veïns. Després vénen ja els que són d’ús corrent en l’àmbit local i que van entrecreuant el terme i les seves partides: camí dels Masos, del Cavet, de la Creu, dels Teixells, de Mas d’en Bosch, del Mas de la Pastora, de les Comes i molts d’altres.

Per desfer l’aridesa d’aquest tema, potser podríem poetitzar-lo amb unes frases d’en Josep M. de Sagarra:

Un camí! Quina cosa més curta de dir!
Un camí! Quina cosa més llarga de seguir!
Tu no saps el camí què significa?
El camí significa humilitat,
vol dir un renunciament a fi de bé,
vol dir passar pel mateix recer
que els altres han passat.

 


Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques

Comenta aquest article