Estampes Cambrilenques

Article publicat a Revista Cambrils el setembre de 1997

La mort d’una aristòcrata

La secció «Estampes Cambrilenques» elaborada per Josep Salceda es va publicar a Revista Cambrils des del setembre de 1953 fins el maig de 2005

Per Josep Salceda

Estampes cambrilenques / Setembre 1997

No és la primera vegada que des d’aquestes pàgines escric alguna cosa sobre el Parc Samà. En una de les «Estampes Cambrilenques» publicada a la Revista del març del 1972, fa 25 anys, feia un comentari sobre les belleses del recinte i la importància artística dels béns que atresora el palau, que hom pot considerar com un vertader museu. També feia una referència a les anades i vingudes de la família propietària i dels nombrosos convidats, sempre gent d’aristocràcia i d’alts càrrecs polítics i militars, inclosos els reis d’Espanya Alfons XIII i Victòria Eugènia, que van visitar la senyorial casa el 20 de maig del 1924. Avui tornarem a al·ludir al Parc Samà, però en clau diferent.

A Maria Josepa Samà, popularment, a Cambrils, la coneixien com «la marqueseta» i la seva mort, als vint anys i de tifus, va commoure la fibra popular, com sempre acostuma a passar en la mort d’una persona jove

El dia 15 del mes de setembre de 1997 es va escaure el norantè aniversari de la mort de Maria Josepa Samà i Sarriera, filla del segon marquès de Marianao, i és amb aquesta ocasió que tornarem al tema, enfocat més aviat cap a la nissaga dels Samà i la seva història, referida especialment a la seva vessant cambrilenca. Abans, però, d’endinsar-nos en l’arbre familiar, cal que fem una pinzellada sobre la mort de la jove aristòcrata que, a Cambrils i encara més a Barcelona, va causar un gran impacte. Popularment, a Cambrils, la coneixien com «la marqueseta» i la seva mort, als vint anys i de tifus, va commoure la fibra popular, com sempre acostuma a passar en la mort d’una persona jove. A més, en aquell temps, el marquès de Marianao gaudia d’una gran preponderància en el món polític, financer i social, i era una de les personalitats rellevants en l’àmbit de l’aristocràcia espanyola. Per això l’enterrament de la filla jove va fer anar de bòlit tot el poble de Cambrils. Els nostres pares i avis sempre recordaven la magnificència d’aquell enterrament. Es va organitzar una processó fúnebre des del Parc Samà fins a l’estació de Cambrils, ja que el cadàver va ser traslladat per ferrocarril a Barcelona, on va ser definitivament enterrat en el panteó familiar del cementiri de l’Est de la Ciutat Comtal.

Tots els homes del poble que van voler anar-hi van poder recollir una atxa als jardins del Parc i sumar-se a la imponent processó, per la qual cosa van percebre cinc pessetes cadascú, el clàssic duro de plata, en un temps en el qual el jornal d’un home pagès, com a màxim, no sobrepassava els sis rals, que eren, ho hem de dir per a la gent jove que ja no ha viscut res d’això, una pesseta i cinquanta cèntims.

La processó d’enterrament va baixar, no cal dir que caminant, per la carretera de Montbrió i en ser a l’estació va ser carregat el taüt en un furgó especial que el va traslladar a Barcelona. Allí l’acte d’enterrament va constituir una imponent manifestació de dol on es feren presents milers de persones en representació de nombroses entitats i de totes les classes socials. La premsa d’aquesta ciutat i també la de Madrid es va fer ressò del trist esdeveniment i va dedicar a la jove morta comentaris molt elogiosos. Llegim, per exemple, que

Era una persona estimadíssima, no solament entre els elements de l’alta societat a la qual pertanyia, sinó entre la gent popular, que havia tingut ocasió moltes vegades de beneir la inesgotable caritat de la finada, la qual era una infatigable organitzadora d’obres benèfiques com la que va estructurar un any per celebrar la festa dels Reis Mags, en la qual es van repartir quinze mil joguets i roba d’abric entre els nens pobres de Barcelona.

Ens hem de situar ara en l’arbre familiar de la Maria Josepa i de la seva incidència en la propietat que avui tots coneixem com el Parc Samà.
La família Samà era originària de Vilanova i la Geltrú, d’on provenien, a partir del segle xvii, els components de les diferents branques familiars, encara que tots sortits d’un tronc comú. Val a dir que era una família molt prolífica. Per donar una idea, direm que el matrimoni Antoni Samà-Gertrudis Posas tingué nou fills, Josep Samà tingué tres fills de la seva primera esposa, Rosa Marquès, i cinc de la segona, Teresa Artús, vuit en total. Antoni Samà, casat amb Bonaventura Parés, tingué deu fills d’aquesta muller, però, vidu i tornat a maridar amb Josepa Domènech, encara en tingué tres més, tretze en total. L’altre Antoni Samà, casat amb Bonaventura Martí, tingué onze fills. Com podem veure la família era llarga i la xarxa de germans i cosins impressionant.
Naturalment hem de cenyir-nos a la branca que va venir a Cambrils i que correspon al sisè dels fills d’aquest darrer matrimoni, encara que d’una manera indirecta com veurem. Salvador Samà i Martí.

Dels primers personatges dels quals tenim notícia és de la senyora Rafaela Torrents i Higuero i del seu fill, Salvador Samà i Torrents. Aquests arribaren a Cambrils en començar la segona meitat del segle passat. El que no sabem és quan, com i de quina manera van comprar la finca, immensa en aquell temps, a més d’una altra propietat, també colossal, que comprenia tot el territori que avui coneixem com el Miami Platja. Aquest va quedar convertit en un grandiós vedat de caça al terme de Mont-roig i de la gran finca de Cambrils se’n va tancar una no gens petita porció, en la qual es va plantar el famós jardí botànic, es va inserir una notable col·lecció zoològica i va edificar-se el magnífic palau-residència, obra, tot plegat, de Josep Fontserè i Mestre, que havia intervingut anteriorment en la construcció del Parc de la Ciutadella, de Barcelona.

A la gran finca de Cambrils se’n va tancar una no gens petita porció, en la qual es va plantar el famós jardí botànic, es va inserir una notable col·lecció zoològica i va edificar-se el magnífic palau-residència, obra, tot plegat, de Josep Fontserè i Mestre

La història familiar és així, a grans trets. Els avantpassats de Salvador Samà i Martí eren gent benestant de Vilanova i la Geltrú, amb una llarga exposició de generacions de més de 300 anys. Inicialment eren pagesos terratinents i entroncats amb la producció de vins i amb el gremi de boters. Tenien la casa pairal al carrer Major, on visqueren successives rames de la família Samà.

Quan Carles III va moderar les barreres que impedien el comerç de Catalunya amb l’Amèrica descoberta per Colom, molts vilanovins van marxar cap a Cuba, Puerto Rico i altres llocs de domini espanyol. 740 persones, diuen les cròniques, entre el 1804 i el 1823 i, entre aquestes, diversos membres de la família Samà. Ens centrarem només en l’esmentat Salvador, que va sortir de Vilanova el 1811 amb només catorze anys d’edat. Va anar a l’Havana, on ja residia el seu oncle Pau Samà i Parés, germà del seu pare, i quan aquest va morir, el 1832, segons explica Caroleu, un historiador vilanoví, «púsose al frente de la casa de comercio por aquél creada, alcanzando ésta al poco tiempo tal importáncia que fue muy pronto una de las primeras de la Habana». Durant tot el primer quart del segle xix van anar arribant, esglaonadament, membres de la família Samà a Cuba. En aquella illa la principal producció agrària era la canya de sucre, que cada dia incrementava més. Feia falta molta mà d’obra i així va començar —o es va incrementar— el tràfic i comerç dels esclaus negres.

 


Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques

Comenta aquest article