Estampes Cambrilenques

Article publicat a Revista Cambrils el maig de 1996

La publicitat

Per Josep Salceda

Estampes cambrilenques / Maig 1996

Tothom sap que avui, en el món de l’economia i les finances, la publicitat és un dels factors més rellevants. La publicitat té uns efectes decisius en el més ample ventall de tot el que es relaciona amb el comerç i la indústria, però també els té en altres aspectes ben diferents del nostre entorn, com ara factors socials i polítics. De tal manera és així que amb la publicitat s’ha muntat una de les indústries més espectaculars i poderoses del moment actual. Només cal recordar les fabuloses i multimilionàries campanyes que es porten entre mans les grans línies aèries, els fabricants d’automòbils, les grans marques de begudes, perfums, joies, agències de turisme i la cada vegada més poderosa banca. Però també, en un altre sentit, les increïbles campanyes electorals que partits prominents, més fora que a casa, on no són tan rics, es permeten endegar en busca del vot i les imaginatives campanyes que es preparen per conscienciar la gent sobre alguna cosa de tipus social com, per exemple, la prevenció dels accidents de trànsit o del perill de contraure la sida.

Per fer realitat aquestes campanyes hi ha avui uns mitjans cada vegada més sofisticats i eficients, el súmmum dels quals és la televisió, que cobra, segons els canals i l’audiència, quantitats astronòmiques per uns espots que tenen una durada d’uns limitats segons. No cal dir que també la ràdio i la premsa escrita s’emporten una bona part del que el ciutadà-empresari destina a propagar els seus productes.

D’aquell clàssic: «Dones, peix» o «Xiques, sardina!», que les venedores cridaven pels carrers del poble quan no havien acabat del tot les seves existències al mercat, fins al nunci que, a toc de trompeta, feia saber als cambrilencs que a la nit hi hauria comèdia a la plaça o que s’havia perdut una peça de roba o una arracada pel carrer, amb gratificació per qui la fes a mà, fins al déu-n’hi-do de la publicitat que avui genera la vila

Certament no soc un economista, ni un llicenciat en màrqueting per escriure sobre aquest tema que és cada dia més actual. Simplement se m’ha acudit aquesta qüestió a les envistes de la Fira de Cambrils, esdeveniment que dins les coordenades del quefer cambrilenc és amb tota seguretat el que més s’implica en el món de la publicitat. La Fira, però, només ha donat la idea, perquè el que voldria fer és només una repassada als records que sobre aquest assumpte em venen a la memòria, ja una mica llarga, en la seva evolució, especialment a Cambrils. No cal dir que, com totes les coses d’avui, la publicitat ha assolit un desenvolupament rapidíssim en els seus efectes, mitjans, possibilitats i estructures.

D’aquell clàssic: «Dones, peix» o «Xiques, sardina!», que les venedores cridaven pels carrers del poble quan no havien acabat del tot les seves existències al mercat, fins al nunci que, a toc de trompeta, feia saber als cambrilencs que a la nit hi hauria comèdia a la plaça o que s’havia perdut una peça de roba o una arracada pel carrer, amb gratificació per qui la fes a mà, fins al déu-n’hi-do de la publicitat que avui genera la vila i que en bona part sosté la pròpia Revista Cambrils, l’emissora municipal o també aquelles publicacions que ja són essencialment publicitàries com La Crida, d’una bona trajectòria d’anys al nostre poble, o d’altres publicacions que, amb el mateix objectiu, s’editen en poblacions veïnes.

La Revista, ho hem fet notar en altres ocasions, va iniciar el seu primer projecte, un projecte senzill en presentació, contingut i fins i tot aspiracions, sense cap tipus de publicitat davant que no feia pensar en l’envergadura de la publicació actual. De moment semblava que el cost es podria cobrir amb les subscripcions dels lectors. Amb el temps, però, es va veure que el projecte seria inviable sense el suport publicitari, que va venir ja a partir del quart any, el 1957, de la Revista si bé amb l’excepció del número del desembre del 1954, en què va sortir l’extra del Centenari de la Immaculada.

Ara, com de la resta del contingut que ja és vertadera història local, és curiós observar com eren i què anunciaven els primers requadres publicitaris que s’insertaren. Sí que és veritat que alguns dels anunciants han estat fidels durant una pila d’anys, però també ho és que molts d’aquells primers anuncis han passat als annals de les coses irrecuperables, perquè es produí la mort de qui els proposava o també perquè l’empresa plegà veles per les més diverses causes. Com a exemple en reproduírem alguns, en espanyol, és clar, com era obligat de fer-ho en aquells temps: «José Mª Sellarés, vinos», «Lejías Nolla, Agustín Nolla Ferré», «Bar Agustí, café exquisito... juegos de billar y futbolín», «Piensos Pavi, vitalizados y mineralizados, Luis Recasens Massagué», «Estudio fotográfico Bellart, librería…», «Aves y huevos Miguel Samà», «José Panicello Morales, venta de aparatos domésticos», «Baldomero Àlvarez, merceria», «José Queralt, comestibles», «Merceria Fortuny, un sello de distinción», «Jesús Pallarès Borràs, taller de carruajes, aserrería mecánica» o «Bodega-Bar Antonio Esteve, vinos y licores embotellados y graneles». Com podem veure, d’aquells anunciants de fa quaranta anys no queda, pràcticament, ningú ni com a persona física ni com a establiment comercial o industrial. És fruit de la renovació generacional i de l’evolució de Cambrils, molt d’acord o amb més empenta, potser, que l’evolució general del país.

Noranta anys no han passat debades i per això podem veure com es venien rellotges de paret d’un metre d’alçada, quinze dies de corda i trenta pessetes de cost, o màquines de cosir «Singer», que encara es conserven en alguna casa, que es podien comprar a terminis de 2’50 pessetes setmanals, o màquines d’escriure Underwood, que avui són en museus, amb cinc anys de garantia.

I de la publicitat més generalitzada, què? Si mirem diaris o revistes antigues, en tinc a la vista una col·lecció de l’any 1907, a frec dels noranta anys, veureu com ja la publicitat en la lletra impresa, únic medi de comunicació en aquell temps, tenia la seva importància i també el seu relleu. La curiositat recau en un triple aspecte: en uns dibuixos molt del gust del moment, en les formes expressives de l’indicador o en el preu de l’objecte anunciat, en el cas que hi figuri en el reclam. És clar, noranta anys no han passat debades i per això podem veure com es venien rellotges de paret d’un metre d’alçada, quinze dies de corda i trenta pessetes de cost, o màquines de cosir «Singer», que encara es conserven en alguna casa, que es podien comprar a terminis de 2’50 pessetes setmanals, o màquines d’escriure Underwood, que avui són en museus, amb cinc anys de garantia. En aquell temps en què les dones era obligat que tinguessin «talle de avispa» s’oferien cossets de Mme. Angele a La Jouvence. Això sí, tot ben francès, si no no tenia categoria. Els pegats foradats del Dr. Winter, americans com era indispensable perquè fossin bons, com també era americà el producte per aprimar The Mexicain, que prometia efectivitat sense deixar per a res el menjar i el beure.

Avui la publicitat s’ha fet la mestressa del món, mou muntanyes de milions de pessetes i a molta gent els empeny a comprar, si no tenen prou criteri, fins allò que no han de menester per a res, seguint només l’impuls que marca el mitjà de difusió, especialment la televisió. Per comprendre el fenomen cal també pensar en l’elevat nivell de vida de què gaudim, no tothom, però sí molta gent, i això fa que fàcilment ens deixem enlluernar per tot allò que ens pinten tan còmode o tan bonic, perquè, si no fos així, per molt que cantessin les sirenes, s’esdevindria allò que d’on no n’hi ha no en pot rajar. Però de totes maneres, cal reconèixer que la publicitat ben feta és persuasiva.


Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques

Comenta aquest article