Estampes Cambrilenques

El Dr. Peyrí (II)

Per Josep Salceda

Estampes cambrilenques / Octubre 1995

Encara que l’Agustí Gimbernat, fill i primer biògraf del famós metge, no en parla, sí que ho fan altres autors. L’Enrique Salcedo y Ginestal, en la seva obra en dos toms Don Antonio de Gimbernat, Biblioteca Clásica de la Medicina Española, Madrid, 1926, indica com segurament Gimbernat faria d’escolanet, fet que també consignen els biògrafs del gran cirurgià cambrilenc Elies de Molins i Freixes i Freixes.

És versemblant que mossèn Peyrí, al costat de la mare de Gimbernat, aniria seguint amb interès els avenços del jove estudiant Antoni de Gimbernat i els esperonaria, orgullós d’aquell noi, al qual havia vist batejar, perquè es matriculés a la Universitat de Cervera el 1749 i al Reial Col·legi de Cirurgia de Cadis el 1756

Salcedo diu que «l’assiduïtat en assistir als actes de l’església segurament cridaria l’atenció del rector, i en veure’l tan llest i comptant amb el permís de la mare l’admetria com escolanet». Potser el rector s’il·lusionaria amb la possibilitat que un noi tan llest pogués entrar al seminari. El cas és que, continua Salcedo, «el cap de la parròquia, Rnd. Dr. Joseph Antonio Peyrí... es va encarregar gustosament i de forma gratuïta d’iniciar-lo en humanitats llatines i tant avançaria l’alumne, les excepcionals condicions del qual segurament intuiria el rector, especialment pel seu aprofitament i bona memòria, que va continuar en la seva ensenyança fins que va creure oportú d’aconsellar a la família que anés a ampliar els estudis rebuts a casa, al convent de Sant Joan, dels Franciscans, a Riudoms».

És versemblant que mossèn Peyrí, al costat de la mare de Gimbernat, aniria seguint amb interès els avenços del jove estudiant i els esperonaria, orgullós d’aquell noi, al qual havia vist batejar, perquè es matriculés a la Universitat de Cervera el 1749 i al Reial Col·legi de Cirurgia de Cadis el 1756.

El juny del 1761, el Dr. Peyrí va renunciar a la rectoria de la parròquia cambrilenca i va ser substituït pel Dr. Mn. Josep Vilanova.

Seria força interessant de saber on va anar el Dr. Peyrí quan va deixar Cambrils i també on va morir i on està enterrat. Res de tot això no s’ha pogut esbrinar, per ara, tot i haver recorregut a l’Arxiu Diocesà de Tarragona i a l’arxiu de la Cúria, on els documents corrents de trasllats i defuncions clericals no arriben tan lluny. No cal dir que tampoc a Cambrils, ja que la documentació de la parròquia de Santa Maria, en l’orde sacramental, comença als inicis del segle xviii.

Però, si bé hem de deixar inacabada la biografia de mossèn Peyrí, del seu pas per la parròquia cambrilenca ens ha restat una valuosa joia artística, deixada segurament per ell mateix com un record del seu llarg rectorat. Es tracta d’un abrinat copó d’argent molt ben treballat. L’ornamentació de la base, estructurada en tres cossos, és feta fent servir essencialment motius de simbologia eucarística: redoltes de vinya amb pàmpols i raïms i també espigues.

En el cos més alt destaquen tres ovals on hi ha representats motius de la passió del Crist: els daus amb els quals els soldats es van jugar els vestits de Jesús, en el primer; els claus de la crucifixió, la columna de la flagel·lació i la canya-esponja amb la qual li oferiren vinagre, en el segon i en el tercer la trompeta dels soldats i l’espasa de sant Pere. El cos central vertical és ornat amb motius botànics, igual que la copa. A la tapa, també raïms. Al cim de tot hi manca la creueta que coronava l’hostier. A l’interior de la copa hi va un adient vas de cristall que evita que les sagrades formes toquin directament l’argent del copó.

A la petita vora de la base hi ha una inscripció molt abreujada que fa difícil la seva descripció. Diu així tal com allí està gravada: «Ms. Dm. Ecce. de Cambrils A Dr. Dn. Jo. Ant° Peyrí. Es. Re.». Pel que sembla és possible que sigui una dedicatòria, cas que el copó li fos ofert per la feligresia amb motiu d’algun esdeveniment, per la família o per alguna persona agraïda.
Aquest copó és, sens dubte, la joia artística i de culte més notable que, per la seva antiguitat, guarda la parròquia de Santa Maria, ja que es pot datar quasi amb tota seguretat per sobre la meitat del segle xviii. Fins fa pocs anys, aquest vas sagrat servia per reservar l’Eucaristia a l’urna del monument els Dijous Sants.

És tot el que hem arribat a saber d’aquesta rellevant personalitat cambrilenca del segle xviii que va treballar indubtablement, pel que hem vist i dins els seus àmbits, pel bé de Cambrils durant quaranta dels millors anys de la seva vida. Celebrarem que el nostre treball hagi servit, almenys, per treure una mica de la pols de la seva biografia, de ben segur del tot desconeguda per la majoria dels nostres convilatans.

 


Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques

Comenta aquest article