Estampes cambrilenques / Febrer 1995

Com una mena de senzill homenatge a aquells 15 pescadors que la malastruga nit del 31 de gener a l’1 de febrer del 1911 van perdre la vida a causa d’un temporal de mar fora mida i quasi del tot imprevisible, voldríem parlar avui una mica de com era, en temps reculats, la vida dels homes de la mar i la d’aquells que d’alguna manera s’hi relacionaven.

És evident del tot el canvi substancial que l’ofici de pescador, com quasi tots els altres, ha experimentat els darrers cinquanta o seixanta anys. El diner i les modernes tècniques han trasbalsat el món del treball i n’han millorat les seves formes i condicionants, els han fet més rendibles econòmicament, la mecànica ha estalviat esforços i tot plegat ha fet que el treball fos més suportable, tranquil i, si voleu, fins i tot més humà.

La vida a bord era monòtona fora de les estones de feina intensa, sense ràdio ni transistors ni lectures, entre altres raons perquè molt poca gent sabia llegir: la contemplació del cel i la mar si hi havia bonança, la preocupació de com s’arribaria a port quan les coses anaven mal parades

Abans, i quan dic abans com que és necessari posar una fita al temps podem assenyalar, per exemple, abans de la guerra del 1936-1939, que és sempre una referència ben marcada, la feina dels pescadors era pesada, molts cops angoixant i mantes vegades força perillosa i mal pagada. Unes barques com crostes de nou, comparades amb les d’ara, que sortien a la mar per passar-hi en ocasions tota la setmana sense retornar a port i anant a vendre el peix, si s’esqueia, en altres llotges del litoral, sense motors i amb les veles sempre a mercè del vent, que era l’únic element de què es disposava. Amb vent les barques corrien, sense vent calma morta i una frase habitual: «avui no farem ni pel ranxo». Les barques, molt més petites, necessitaven més homes a bord perquè tota la tasca era manual. A més dels homes, canalla, perquè els xiquets, els «gossets», en deien en l’argot mariner, quan tenien vuit o nou anys ja els enrolaven. Eren temps de misèria: les famílies es treien un plat més per fer a taula i en canvi tenien la possibilitat que el petit portés a casa uns pocs rals cada setmana. Només així es comprèn que entre aquells quinze pescadors morts l’any 1911 hi hagués un noi de quinze anys, tres de tretze i un de deu.

La vida a bord era monòtona fora de les estones de feina intensa, sense ràdio ni transistors ni lectures, entre altres raons perquè molt poca gent sabia llegir: la contemplació del cel i la mar si hi havia bonança, la preocupació de com s’arribaria a port quan les coses anaven mal parades. Un dels entreteniments obligats, perquè no es tractava de distreure’s sinó de cobrir una necessitat peremptòria, era la preparació de les menges, el ranxo, com s’acostumava a dir. La base, no cal dir, el peix. En això, de l’ahir amb l’avui no ha canviat gaire cosa, respecte al dinar. La diferència és que abans quasi sempre totes les menges de tot el dia es feien a bord, inclòs mantes vegades el dinar del diumenge, si és que les barques eren a port i hi havia feina d’assecar, netejar i apariar les xarxes. És clar que amb el peix hi havien d’acomodar altres ingredients: aigua, pa, vi, oli, patates, llegums, alls, pebres de romesco i potser alguna altra cosa que per regla general es comprava a fiar a les botigues i cada període de temps es passaven comptes i es pagava el deute.

En posar-se en funcionament el Pòsit de Pescadors es va establir la cooperativa que cobria les mateixes funcions de les botigues quedant-se, però, tot a casa: les pèrdues i els guanys, cobrint així una funció social. No cal dir com, sense haver estudiat mai gastronomia, els menjars cuinats pels pescadors, encara avui també, són tot un tractat d’habilitat culinària i difícilment ningú no superarà el plaer de la vista, l’olfacte i el gust dels plats elaborats pel mestratge d’un bon pescador-cuiner. Amb la particularitat que per obtenir aquests suculents resultats no són pas necessaris els peixos «reis» de la taula dels senyors, sinó que tot el ventall de peix, per modest que sigui, en ser fresc i ben cuinat pot satisfer el paladar més exigent. La base de la fama gastronòmica dels restaurants de Cambrils tota ha nascut primàriament dels ranxos mariners, afegint-hi avui totes les sofisticacions que vulgueu. Però la base és inamovible.

El peix anava barat i encara que, per gust potser força més gent l’hauria comprat, les possibilitats econòmiques eren minses i per això mateix, encara que barat, moltes famílies se l’havien de mirar i això l’abaratia més encara. Era, i mai més ben empleat el símil, el peix que es mossegava la cua. En aquell temps la part que es repartien els remitgers oscil·lava per sobre les quinze pessetes la setmana. Si pel que fos la pesca de la setmana era excepcionalment bona podien repartir-se vint-i-cinc pessetes, i això ja era un crit de visca el rei! De dues a tres pessetes era el jornal d’una dona que passava tot el dia apariant les xarxes a la riera.

Sembla que el peix sempre s’ha venut pel sistema de subhasta a la baixa. Anys abans que el Pòsit utilitzés les seves instal·lacions, he pogut escatir que la subhasta la feien dues famílies particulars en dos llocs diferents i cada barca podia triar. Amb el Pòsit la cosa ja es va oficialitzar i l’encarregat de cantar la subhasta a Cambrils, i també fora de Cambrils, es va convertir en un personatge popular al qual l’experiència i la traça el feien intel·ligible només a les persones interessades però mai al públic encuriosit.

El peix en carros i al bast s’expandia cap a Reus i cap als pobles més o menys veïns. També les masies del terme eren visitades per petits comerciants, més aviat dones, que amb un cistell al braç i unes balances de canastró, anaven de mas en mas oferint el peix pescat el dia abans

El fet d’expandir el peix és també un dels aspectes que ha experimentat una més forta transformació. El peix és d’una carn delicada i les possibilitats de malmetre’s són força elevades. Per això les dificultats que tenia el seu transport, abans, eren immenses, especialment abans de començar a utilitzar-se el gel artificial. En l’«estampa» del mes passat i en mencionar el camí fondo de Reus explicàvem com per aquest camí es baixava gel natural emmagatzemat en les geleres de Prades, però cal considerar que d’aquest gel no n’hi hauria tant com és això, especialment si els hiverns eren benignes com per exemple el d’enguany. El peix en carros i al bast s’expandia cap a Reus i cap als pobles més o menys veïns. També les masies del terme eren visitades per petits comerciants, més aviat dones, que amb un cistell al braç i unes balances de canastró, anaven de mas en mas oferint el peix pescat el dia abans. Històricament hem de constatar que sobre el peix de Cambrils hi tenien uns certs drets de compra les comunitats religioses dels cartoixans d’Escala Dei i els franciscans, i més antigament encara, els agustins, d’Escornalbou.

Ara el peix, com qualsevol altra mercaderia delicada, té una grandíssima possibilitat d’expansió en immillorables condicions. Els rapidíssims camions frigorífics de transport per autopista, les cadenes de fred, les modernes tècniques i les mans dels experts en conservació fan que el peix pescat avui i subhastat el capvespre abans de dues hores sigui a Mercabarna i amb poques hores més als punts més distanciats de la costa, pobles i ciutats que en obrir els mercats al matí qualsevol consumidor es trobarà amb un peix fresquíssim que enamorarà.

Abans i ara també, el peix de Cambrils ha tingut bona fama i la gastronomia, en bona part derivada del peix, ha tingut sempre una amplíssima acceptació i aquí, per acabar, podríem tenir un record per fra Anselm Turmeda, un frare franciscà renegat que a Tunísia es va passar a l’islamisme, i que en el seu llibre Disputa d’un ase... (1417) posava com seu el pecat capital de la golafreria a Cambrils per com es menjava de bé a la nostra vila.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques