Societat

Epidèmies

Recordant la tràgica epidèmia de còlera de l'any 1854

En 10 dies van morir un centenar de persones i la població va viure un caos sanitari mai vist

Per Jordi Moreno

Gravat que mostra una sagnia feta per un metge a un pacient
Gravat que mostra una sagnia feta per un metge a un pacient | Cedida

L’epidèmia del còlera de 1854 és un dels episodis sanitaris més greus que ha viscut mai Cambrils del que tinguem constància documental. Durant el segle XIX la nostra població tenia una mitjana de 2290 habitants i només aquell any moriren 260 persones, és a dir, un de cada deu habitants. Una xifra disparada per l’epidèmia que quedava molt lluny de les 86 morts registrades el 1853 i les 49 del 1855. Si bé diversos autors han fet aportacions sobre aquest tema dins la historiografia local llençant hipòtesis de com va arribar la malaltia a Cambrils, un estudi a fons del llibre d’òbits de la Parròquia de Santa Maria ens permet conèixer dades inèdites sobre aquesta pandèmia.

Inici, pujada i final de l’epidèmia

El llibre d’òbits ens permet establir una data d’inici i final d’aquest episodi registrant 175 defuncions, la primera el 24 d’agost de 1854 i la darrera el 22 d’octubre de 1854. Les partides de defunció indiquen clarament totes les morts ocorregudes durant el període d’activitat de la malaltia, el capellà escrivia –lo mateix dia fou sepultada en la Cementiri de Nostra Senyora del Camí [...] sens ningun toch per haber mort en lo temps del colera-. Intuïm que els morts eren enterrats sense cerimònia i que es van viure situacions extremes en la fase de pujada de la malaltia que comença el 25 de setembre amb 18 morts i la baixada el 2 d’octubre amb 10 morts. En tres dies són enterrades 45 persones i entreveiem les dificultats que vivien els cambrilencs davant l’embat de l’epidèmia en algunes partides on s’indica que el malalt no havia pogut rebre les santes uncions o que havia fet testament davant el mossèn perquè el notari de la població era absent. En 10 dies moren un centenar de persones i la població viu un caos sanitari mai vist.

Durant el segle XIX Cambrils tenia una mitjana de 2290 habitants i només aquell any 1854 moriren 260 persones

L’arribada de la malaltia a Cambrils

L’any 1834 Cambrils s’escapa del primer embat del còlera i de la primera Guerra Carlina sense una davallada notable de la població, però ciutats com Barcelona, València i Tarragona reben de valent. Desgraciadament el segon embat de la pandèmia, vint anys després, si afecta a Cambrils tal com recull el ‘Llibre de Notes, 1734-1864’ de la catedral de Tarragona. Aquell cop la capital s’escapa de la malaltia, -en aquesta Ciutat de Tarragona se notá algun qe, altre cas de colera a ultims de juliol y lo dia 15 d’octubre se canta lo Te Deum en acció de gracias al Omnipotent per haber cesat la malaltia-. La crònica continua amb la següent afirmació, -No aigis succehí en Valls, Cambrils, Torredembarra, Vilafranca del Panadés. En aquestos punts lo colera feu mols estragos. En Cambrils poblacio de 2700 animas moriren 202 personas en menos de 15 dies, ab la circunstancia que en 36 horas moriren 30 persones-.

L’entrada de la malaltia a Cambrils és produeix, possiblement, a partir de l’activitat pesquera, no ho podem demostrar però apuntem que fou a través de peix o marisc infectat pel bacil

El còlera és una malaltia infecciosa intestinal provocada per un bacil quan és present en aliments o aigües contaminades. Els estudis associen aquesta epidèmia a zones properes a rius o a la costa, sovint els primers casos dels brots de còlera es produeixen en comunitats pesqueres. Veiem en el registre d’òbits de Cambrils aquesta tendència, on es registra un nombre notable de morts que tenen relació amb l’activitat marítima. Durant els primers 25 dies del brot una de cada dues defuncions són persones relacionades amb les professions de mariner, patró de barca o paler. Els 37 dies posteriors que inclouen la pujada del brot la proporció baixa a un de cada 7 morts. Constatem doncs que l’entrada de la malaltia a Cambrils és produeix a partir de l’activitat pesquera, no ho podem demostrar però apuntem que fou a través de peix o marisc infectat pel bacil. La propagació a la resta de la població va ser ràpida tenint en compte que les mesures higièniques d’aleshores eren precàries i la malaltia es propagava degut a la incorrecta eliminació o tractament de les aigües fecals infectades per les víctimes així com de les peces de vestir o roba de llit que havien estat en contacte amb el malalt.

Presència del ‘Batallón de Cazadores de Figueras’

El cronista cambrilenc Josep Serra i Dalmau recull en un dels seus volums d’història local la presència d’una guarnició coincidint amb l’epidèmia de 1854. Apuntem la presència del ‘Batallón de Cazadores de Figueras’ relacionada amb el Bienni Progressista, període on el partit progressista d’aleshores intentava reformar el sistema polític d’Isabel II. Segons les cròniques de Serra i Dalmau, la nit del 24 al 25 de setembre de 1854 van caure malalts 80 guàrdies civils arribant-ne a morir una trentena. La tropa havia demanat entrar dins la població però no se’ls va permetre i van acampar a la riera. Les esposes dels oficials en la seva condició de dames si van poder allotjar-se dins la vila, fou el cas de Carme Cardoné esposa del comandant Àngel Miranda. Davant les proporcions que prenia l’epidèmia, es va improvisar un hospital militar dins el Santuari de la Mare de Déu del Camí, la imatge havia estat traslladada a l’església parroquial en processó invocant el guariment de la població per mà divina, tornant a l’Ermita acabada la pandèmia.

Una junta de veïns presidida pel regidor Miquel Sellarès, únic membre de l’Ajuntament alliberat de la malaltia, formaren el govern de la població, fent-se càrrec, entre altres coses, de les grans despeses ocasionades per l’epidèmia, sufragades després per subscripció popular

El llibre d’òbits consultat recull només 5 morts en aquest batalló, Francesc Roch Jienes de 20 anys, guàrdia civil fadrí del 2on. Terç de la 4ta. Companyia nascut a la Pobla de la Figuera, Francesc Feliu Busuldo de 30 anys, cabo 2on. fill de la Selva, Jaume Humet Lopez de 33 anys també cabo 2on fill de Castellar del Vallès, i el guàrdia civil Josep Salvat Aymamí de 31 anys i la seva esposa Rosa Gibelli Raurado de 30 anys naturals de Maspujols.

Serra Dalmau, indica també que va ser necessari demanar ajuda a metges i infermers de Reus i Tarragona. D’altra banda, una junta de veïns presidida pel regidor Miquel Sellarès, únic membre de l’Ajuntament alliberat de la malaltia, formaren el govern de la població, fent-se càrrec, entre altres coses, de les grans despeses ocasionades per l’epidèmia, sufragades després per subscripció popular.

Sense distinció d’edat ni entre rics i pobres

La propagació de la malaltia a Cambrils que durà aproximadament dos mesos no feia distincions i trobem defuncions en famílies benestants com ara Francesca Homdedeu Torredemer filla de l’hisendat Lluís Homdedeu, l’apotecari Domingo Basedas Vela, Raimunda Folch Nogués muller de l’hisendat cambrilenc Anton Bru, Ramon Ferre Vidiella fill del propietari Benet Ferre, Josep Bru Llusà hisendat víduo de Maria Gimbernat i el hisendat Plàcid Martí Martí. També tocava el rebre als mes pobres, Francesc Batista Sole de 28 anys d’ètnia gitana i la seva filla albada de 2 anys Maria Batista Gomis. Els contagis dins el nucli familiar també són freqüents de pares a fills o entre parelles.

La propagació de la malaltia a Cambrils que durà aproximadament dos mesos no feia distincions i trobem defuncions en famílies benestants

L’epidèmia de 1854 fou especialment més cruenta entre les dones amb 78 defuncions seguit per 51 homes i 45 menors o albats. L’edat dels finats adults manté una proporció uniforme comprenent totes les edats per igual.

El dia a dia entre la població malalta

El ‘Llibre de Notes, 1734-1864’ de la catedral de Tarragona ens permet entreveure com es vivia la malaltia entre la població. L’arribada del segon brot de còlera trenca algunes de les teories pel que fa a l’estacionalitat de la malaltia, trobem anotat –fins en aquest any se creya comunment que sols en lo estiu podia fer estragos lo espantós colera, pero en aquest any se ha vist clarament que no respecta estacions-. També explica com es comporta la malaltia en els malalts i intenten donar una explicació de l’origen del mal, -fou aquest mal molt executiu, de manera que en dos dias lo atacat o era victima, ó convalexia de la malatia. Nos coneix remey algun que puga dirse sea especifich per curar de aquest malt. Lo que produi bons resultats en uns, en altres los matá ó moriren a pesar de ell, aixis es que la Divina Providencia disposá molt acertadament que los homens li donaren el nom de colera-morbo perque en efecte es la colera de Deu que de tal modo vol castigar les prevaricacoins y infidelitats dels Pobles-.

 

Fonts consultades:

SABATÉ i BOSCH, Josep M., QUÍLEZ i MATA, Julio: L’epidèmia de còlera a Tarragona l’any 1854-1855. Gimbernat, 1995, XXVI, 231-236

SALCEDA i CASTELLS, Josep: Epidèmies que van marcar època. Quaranta anys d’estampes Cambrilenques, volum I, 266-267

ESPORRÍN I PONS, Montserrat, MAROTO I NADAL, Montserrat, MONCLÚS I LLOP Montserrat, MONTOYA I BOTIA, Isabel. Estudi demográfic de Cambrils a través del S. XIX. Institut d'Estudis Tarraconenses Ramón Berenguer IV Secció d'Arqueologia i Historia. Publicació nº 43

 

L’Apunt

Res a veure amb el COVID-19
Si bé sempre es poden establir analogies, l’epidèmia del còlera dista molt del COVID-19, en primer lloc perquè la primera es produïda per un bacil i la segon és de caràcter víric. El còlera no es transmet entre persones i el seu període d’incubació és de pocs dies. Malgrat ser una malaltia endèmica es controla amb l’esterilització, el tractament antibacterià del clavegueram, i la depuració d’aigua per ebullició o cloració, entre altres mesures. Es desconeixen actualment els mecanismes que generen brots de còlera i tal com passa amb el COVID-19 es desconeix si tenen alguna relació amb la temperatura o les estacions de l’any.