Encara que no hi hagi cap document ni cap referència que ho justifiqui, i tot i que, segons sembla, al rei no li calien diners per fer guerres i conquestes, que eren font de contínues despeses, perquè s'estimava més la literatura, les festes i les caceres, en el transcurs d'una de les quals va morir accidentalment, Joan I d'Aragó i comte de Barcelona vengué, el 4 de setembre de 1391, una colla de pobles, castells i viles, entre les quals hi havia Cambrils, a l'arquebisbe de Tarragona i als seus successors, 'amb pacte de retro'.

Però, fent honor a la veritat, cal constatar que en les estipulacions de la venda els drets de Carlan i dels seus successors restaven intactes. Malgrat tot, però, i encara que, com és lògic, Cambrils no deixava de formar part del regne, va passar als dominis de l'Arquebisbat, el prelat del qual, Ignasi de Valterra, prengué possessió de la nostra vila l'1 de gener de 1392. Van passar els anys i els cambrilencs es van anar cansant del nou senyor i, encara que n'ignorem les causes, que tant podien ser que Cambrils se sentís rica i poderosa per ser independent com que l'administració dels prelats fos excessivament onerosa, o bé que les seves disposicions fossin extremadament exigents, Cambrils va intentar comprar la seva llibertat a la corona el 1437.

A l'arquebisbe, que aleshores era Domènec Ram, cardenal de l'Església, un dels pocs cardenals que tingué la seu tarragonina abans del Dr. Vidal i Barraquer, no li va agradar la resolució dels cambrilencs i, un cop en tingué notícies, es presentà a la vila, canvià totes les autoritats i es va endur a Tarragona com a presoners tots els caps de la conjura, entre els quals hi havia el síndic del Consell.

Però, tot i així, els cambrilencs no s'acoquinaren i, ben altrament, van decidir recórrer al rei. El monarca, Alfons V, era absent del regne i havia deixat de regent la seva esposa Maria, la qual era a Monzó (Osca), on feia poc que s'havien celebrat les corts. Cap allí, doncs, hi anà una copiosa comissió de cambrilencs, que exposà a la reina els seus desigs i les seves aspiracions.

Però talment féu el cardenal Ram que, assabentat de les gestions que estaven realitzant els de la nostra vila, exposà a la sobirana tots els seus punts de vista, els quals, naturalment, eren absolutament oposats als dels nostres representants. Davant del dubte, Maria va actuar intel·ligentment i el va resoldre enviant a Cambrils un procurador amb l'encàrrec especial de conèixer l'opinió del poble sobre si acceptava o no l'arquebisbe com a senyor temporal.

El litigi es dugué a votació i el resultat fou absolutament contrari a l'arquebisbe. Dels 800 habitants que, segons els nostres càlculs, devia tenir Cambrils, només 7 votaren a favor de l'arquebisbe, tal com diuen les cròniques.

Davant d'aquest resultat tan aclaparador, Alfons V no només autoritzà el 'lluhisme' (o sigui, la independència), el preu del qual, 3.000 florins, es va pagar amb diners del poble, sinó que també, com diuen els cronistes, fou llavors, el 27 d'abril de 1437, quan el monarca catalanoaragonès donà nous privilegis a Cambrils i en reafirmà els antics, alhora que, tal i com es creu comunament, fou quan Alfons V, tenint en compte l'abnegada i fèrria fidelitat de la vila envers la Corona, atorgà al nostre escut el famós ca, prototipus de la fidelitat al seu amo i senyor.

Els prelats de la seu tarragonina, sota el domini dels quals romangué Cambrils del 1391 al 1437, foren Ignasi de Valterra (1387-1407), Pere de Çagarriga (1407-1418), Dalmau de Mur (1419-1431), Gonçal d'Ixart (1431-1433) i Domènec Ram (1433-1444).

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques