Reportatge
El pas de Calderón de la Barca pel Camp de Tarragona
Fa uns mesos, durant el pregó de la Festa Major de Vila-seca, que se celebra el mes de gener pels volts de Sant Antoni, lexconseller dEducació i Cultura de la Generalitat i actual director de lInstitut Ramon Llull, Joan Maria Pujals, va fer referència a la presència del dramaturg Pedro Calderón de la Barca durant la Guerra de Separació (1640-1652) al Camp de Tarragona, i en especial a Vila-seca. Ja al número de maig de 1980 de la Revista Cambrils, Ramon Ortiga va publicar un article sobre la participació de Pedro Calderón de la Barca al Setge de Cambrils
El gran literat de les lletres castellanes Pedro Calderón de la Barca va néixer a Madrid lany 1600. De ben jove va començar a destacar-se per la seva destresa literària, i també va participar en diverses aventures de dols cavallerescos. Com a dramaturg a la cort de Felip IV, molt estimat pel rei, aquest el va instar a entrar a lorde de Santiago i així va començar la seva curta carrera militar. De fet, el seu germà José feia carrera a lexèrcit i hauria de morir a Camarasa durant la guerra dels Segadors. Així doncs, el maig de 1640 Pedro Calderón es va incorporar a la companyia de cavalls cuirasses.
Des de 1635 la Corona espanyola es trobava en guerra contra França i la situació comportava lleves forçoses, allotjaments i provisió de tropes i constants abusos per part dels soldats (saquejos, cremes desglésies, etc.), amb les conseqüents queixes de la població i de les institucions del país, en particular, la Generalitat. Aquest clima tens va fer esclatar la revolta de la població, que va assolir el seu punt àlgid durant la diada del Corpus de 1640 (el 7 de juny). Aquell dia els segadors que havien entrat a Barcelona per llogar-se per a la sega es van revoltar contra les institucions de la monarquia i van assassinar el lloctinent general de Catalunya. Val a dir que ja dies abans shavien produït aldarulls considerables a Barcelona i ja feia setmanes que els camperols revoltats feien sentir-se en diverses comarques. La revolta social, però, també va ser política, ja que la petita noblesa es va imposar a la Generalitat amb Pau Claris i es va oposar fermament als plans militars i unificadors del comte-duc dOlivares. A finals destiu el govern català enllesteix laliança amb França i les tropes franceses comencen a entrar a Catalunya.
El setge de Cambrils
El setembre de 1640, el nou virrei Pedro Fajardo de Requesens-Zúñiga, Marqués de Los Vélez, avança cap a Catalunya. És en el seu exèrcit on el 29 de setembre de 1640 Pedro Calderón comença a servir, segons un document expedit a Reus. Les tropes filipistes entren a Catalunya per Tortosa el 25 doctubre i fins al 7 de desembre no es decideixen a sortir cap a Tarragona. Després docupar el Perelló i lHospitalet de lInfant, el Marqués de Los Vélez vol prendre les viles properes a Tarragona per allotjar-hi les tropes. La primera seria Cambrils, villa no grande a orillas del mar, con viejas murallas y seis torres, pero que los rebeldes habían hecho su plaza de armas. Defendíanla entre catalanes y franceses unos 8.000 hombres, aunque no todos residían en la villa sino en otros pueblos comarcanos (COTARELO, pàg. 221). El dia 13 de desembre el marquès va manar als homes dÁlvaro de Quiñones, entre els quals hi havia Pedro Calderón de la Barca, a fer un reconeixement del terme cambrilenc. Davant de la muralla shi va produir una topada amb la gent que entrava i sortia. Segons el cronista de la campanya, Francisco de Melo, hi van morir quatre-cents catalans. Val a dir que en aquest punt les diferents cròniques presenten esdeveniments diversos, la majoria suposadament falsejats, en lopinió de lhistoriador Josep Iglésies. Desplegat ja lexèrcit filipista, aquest va assetjar la vila durant dos dies. La capitulació és ben coneguda per tothom, amb el resultat duna esperpèntica matança dels homes que havien defensat les muralles.
Un cop sotmeses les viles de Cambrils i Vila-seca, lexèrcit filipista va avançar cap a Tarragona. Novament, el grup dÁlvaro de Quiñones va sortir a fer un reconeixement i va ser prop de Vila-seca on van topar amb un escamot de cinc-cents homes i on Calderón es va ferir la mà. Poques setmanes després, el 23 de gener de 1641, i començat ja el setge de Barcelona, Pedro Calderón va demanar el relleu i sen va tornar a Madrid. Però encara hi havia de tornar lany següent, labril de 1642, quan va ser nomenat cap desquadra per a una nova expedició militar cap a Catalunya. El 15 de novembre se li concedeix a Saragossa la retirada definitiva, per raons de salut segons al·lega ell i amb una pensió de trenta sous mensuals. Sembla que Pedro Calderón no tolerava els excessos dels soldats, potser els mateixos de què es queixaven els catalans, primer dels soldats castellans (i daltres nacions que tenien representació soldadesca en lexèrcit filipista) i després dels soldats francesos. Daquestes experiències militars Calderón en fa una reflexió en la seva obra El alcalde de Zalamea, en què enfronta dues classes de milícia, lhonrada i honrosa amb la roïna i covarda, en un episodi dallotjament de tropes.
Historiadors del Setge
A banda de Calderón, larticle de Ramon Ortiga planteja un aspecte molt interessant de la revolta catalana al Camp de Tarragona, en donar algunes referències a la poca disposició de la població a defensar-se de lexèrcit filipista que sanava apropant. Lhistoriador Josep Iglésies, que va estudiar el Setge de Cambrils, esmenta un frare de Mont-roig que predicava pels pobles que no soposessin al rei castellà, ja que aquest només pretenia arribar a Barcelona per castigar la insolència dels barcelonins (IGLÉSIES, pàg. 44). A banda, els historiadors coincideixen en la manca dinterès per part dels catalans a aturar les tropes abans darribar a Tarragona. Més que desinterès potser shauria de parlar dingenuïtat dels dirigents militars catalans i francesos (aleshores aliats aquests dels primers) i de la mateixa població civil, de manca de recursos per part de la Generalitat i de desorganització i precarietat per fer la guerra. La Guerra dels Segadors va ser un esdeveniment realment complex i ha estat justament durant les darreres dècades que els historiadors nhan anat traient lentrellat, amb noves interpretacions. Pel que fa a lescriptor Pedro Calderón de la Barca, lanècdota de la seva participació en aquells primers anys de la guerra contra Catalunya li va suposar una experiència omplidora, tema de reflexió i de conseqüent rebuig a la manera de fer la guerra. Daltra banda, els cambrilencs hem revifat la memòria daquell setge, tot i que de manera tímida, tal com ho ha expressat recentment Ignasi Martí en aquesta mateixa revista. Segons aquest autor, els esdeveniments del Setge de Cambrils constitueixen un element identitari poderós que caldria aprofitar en lactual crisi identitària de la vila i en cita diverses propostes dactuació. Centrant-nos estrictament en el món acadèmic, també som conscients de la necessitat duna revisió dels fets i una actualització de la lúcida interpretació que va portar a terme Josep Iglésies lany 1967.§ Bibliografia§ Albareda, Joaquim; Gifre, Pere: Història de la Catalunya moderna. Barcelona, 1999.
Cotarelo Mori, Emilio: Ensayo sobre la vida y obras de D. Pedro Calderón de la Barca. Madrid, 1924 (Facs. de la Universitat de Navarra, 2001).
Iglésies, Josep: El setge de Cambrils lany 1640. Barcelona, 1967.
Martí, Ignasi: Una revisió: el Setge, Revista Cambrils, núm. 376 (nov. 2002), pàg. 9.
Ortiga Vidal, Ramon: Calderón de la Barca, Cambrils i la Guerra de Separació. Revista Cambrils (maig 1980), pàg. 20.
Pujals, Joan Maria: Calderón de la Barca fou ferit a Vila-seca. Diari de Tarragona (18 gen. 2003).
Reglà, Joan: Els virreis de Catalunya. Barcelona, 1980.
Sales, Núria: Els segles de la decadència (segles XVI-XVIII). Barcelona, 2002.
 |
| Calderón de la Barca amb la indumentària de lorde de Santiago |
El gran literat de les lletres castellanes Pedro Calderón de la Barca va néixer a Madrid lany 1600. De ben jove va començar a destacar-se per la seva destresa literària, i també va participar en diverses aventures de dols cavallerescos. Com a dramaturg a la cort de Felip IV, molt estimat pel rei, aquest el va instar a entrar a lorde de Santiago i així va començar la seva curta carrera militar. De fet, el seu germà José feia carrera a lexèrcit i hauria de morir a Camarasa durant la guerra dels Segadors. Així doncs, el maig de 1640 Pedro Calderón es va incorporar a la companyia de cavalls cuirasses.
Des de 1635 la Corona espanyola es trobava en guerra contra França i la situació comportava lleves forçoses, allotjaments i provisió de tropes i constants abusos per part dels soldats (saquejos, cremes desglésies, etc.), amb les conseqüents queixes de la població i de les institucions del país, en particular, la Generalitat. Aquest clima tens va fer esclatar la revolta de la població, que va assolir el seu punt àlgid durant la diada del Corpus de 1640 (el 7 de juny). Aquell dia els segadors que havien entrat a Barcelona per llogar-se per a la sega es van revoltar contra les institucions de la monarquia i van assassinar el lloctinent general de Catalunya. Val a dir que ja dies abans shavien produït aldarulls considerables a Barcelona i ja feia setmanes que els camperols revoltats feien sentir-se en diverses comarques. La revolta social, però, també va ser política, ja que la petita noblesa es va imposar a la Generalitat amb Pau Claris i es va oposar fermament als plans militars i unificadors del comte-duc dOlivares. A finals destiu el govern català enllesteix laliança amb França i les tropes franceses comencen a entrar a Catalunya.
 |
| Els constants abusos per part dels soldats va fer esclatar la revolta de la població, que va assolir el seu punt àlgid durant la diada del Corpus de 1640, quan els segadors que havien entrat a Barcelona per llogar-se per a la sega es van revoltar contra les institucions de la monarquia [Pintura que representa la revolta dels segadors la diada de Corpus] |
El setge de Cambrils
El setembre de 1640, el nou virrei Pedro Fajardo de Requesens-Zúñiga, Marqués de Los Vélez, avança cap a Catalunya. És en el seu exèrcit on el 29 de setembre de 1640 Pedro Calderón comença a servir, segons un document expedit a Reus. Les tropes filipistes entren a Catalunya per Tortosa el 25 doctubre i fins al 7 de desembre no es decideixen a sortir cap a Tarragona. Després docupar el Perelló i lHospitalet de lInfant, el Marqués de Los Vélez vol prendre les viles properes a Tarragona per allotjar-hi les tropes. La primera seria Cambrils, villa no grande a orillas del mar, con viejas murallas y seis torres, pero que los rebeldes habían hecho su plaza de armas. Defendíanla entre catalanes y franceses unos 8.000 hombres, aunque no todos residían en la villa sino en otros pueblos comarcanos (COTARELO, pàg. 221). El dia 13 de desembre el marquès va manar als homes dÁlvaro de Quiñones, entre els quals hi havia Pedro Calderón de la Barca, a fer un reconeixement del terme cambrilenc. Davant de la muralla shi va produir una topada amb la gent que entrava i sortia. Segons el cronista de la campanya, Francisco de Melo, hi van morir quatre-cents catalans. Val a dir que en aquest punt les diferents cròniques presenten esdeveniments diversos, la majoria suposadament falsejats, en lopinió de lhistoriador Josep Iglésies. Desplegat ja lexèrcit filipista, aquest va assetjar la vila durant dos dies. La capitulació és ben coneguda per tothom, amb el resultat duna esperpèntica matança dels homes que havien defensat les muralles.
Un cop sotmeses les viles de Cambrils i Vila-seca, lexèrcit filipista va avançar cap a Tarragona. Novament, el grup dÁlvaro de Quiñones va sortir a fer un reconeixement i va ser prop de Vila-seca on van topar amb un escamot de cinc-cents homes i on Calderón es va ferir la mà. Poques setmanes després, el 23 de gener de 1641, i començat ja el setge de Barcelona, Pedro Calderón va demanar el relleu i sen va tornar a Madrid. Però encara hi havia de tornar lany següent, labril de 1642, quan va ser nomenat cap desquadra per a una nova expedició militar cap a Catalunya. El 15 de novembre se li concedeix a Saragossa la retirada definitiva, per raons de salut segons al·lega ell i amb una pensió de trenta sous mensuals. Sembla que Pedro Calderón no tolerava els excessos dels soldats, potser els mateixos de què es queixaven els catalans, primer dels soldats castellans (i daltres nacions que tenien representació soldadesca en lexèrcit filipista) i després dels soldats francesos. Daquestes experiències militars Calderón en fa una reflexió en la seva obra El alcalde de Zalamea, en què enfronta dues classes de milícia, lhonrada i honrosa amb la roïna i covarda, en un episodi dallotjament de tropes.
 |
| La capitulació de Cambrils es va saldar amb una esperpèntica matança dels homes que havien defensat les muralles [Quadre de F. Vall que representa lexecució dels defensors de Cambrils] |
Historiadors del Setge
A banda de Calderón, larticle de Ramon Ortiga planteja un aspecte molt interessant de la revolta catalana al Camp de Tarragona, en donar algunes referències a la poca disposició de la població a defensar-se de lexèrcit filipista que sanava apropant. Lhistoriador Josep Iglésies, que va estudiar el Setge de Cambrils, esmenta un frare de Mont-roig que predicava pels pobles que no soposessin al rei castellà, ja que aquest només pretenia arribar a Barcelona per castigar la insolència dels barcelonins (IGLÉSIES, pàg. 44). A banda, els historiadors coincideixen en la manca dinterès per part dels catalans a aturar les tropes abans darribar a Tarragona. Més que desinterès potser shauria de parlar dingenuïtat dels dirigents militars catalans i francesos (aleshores aliats aquests dels primers) i de la mateixa població civil, de manca de recursos per part de la Generalitat i de desorganització i precarietat per fer la guerra. La Guerra dels Segadors va ser un esdeveniment realment complex i ha estat justament durant les darreres dècades que els historiadors nhan anat traient lentrellat, amb noves interpretacions. Pel que fa a lescriptor Pedro Calderón de la Barca, lanècdota de la seva participació en aquells primers anys de la guerra contra Catalunya li va suposar una experiència omplidora, tema de reflexió i de conseqüent rebuig a la manera de fer la guerra. Daltra banda, els cambrilencs hem revifat la memòria daquell setge, tot i que de manera tímida, tal com ho ha expressat recentment Ignasi Martí en aquesta mateixa revista. Segons aquest autor, els esdeveniments del Setge de Cambrils constitueixen un element identitari poderós que caldria aprofitar en lactual crisi identitària de la vila i en cita diverses propostes dactuació. Centrant-nos estrictament en el món acadèmic, també som conscients de la necessitat duna revisió dels fets i una actualització de la lúcida interpretació que va portar a terme Josep Iglésies lany 1967.§ Bibliografia§ Albareda, Joaquim; Gifre, Pere: Història de la Catalunya moderna. Barcelona, 1999.
Cotarelo Mori, Emilio: Ensayo sobre la vida y obras de D. Pedro Calderón de la Barca. Madrid, 1924 (Facs. de la Universitat de Navarra, 2001).
Iglésies, Josep: El setge de Cambrils lany 1640. Barcelona, 1967.
Martí, Ignasi: Una revisió: el Setge, Revista Cambrils, núm. 376 (nov. 2002), pàg. 9.
Ortiga Vidal, Ramon: Calderón de la Barca, Cambrils i la Guerra de Separació. Revista Cambrils (maig 1980), pàg. 20.
Pujals, Joan Maria: Calderón de la Barca fou ferit a Vila-seca. Diari de Tarragona (18 gen. 2003).
Reglà, Joan: Els virreis de Catalunya. Barcelona, 1980.
Sales, Núria: Els segles de la decadència (segles XVI-XVIII). Barcelona, 2002.