Déu està malalt
I nosaltres som el seu pitjor refredat. De fet la mateixa idea de Déu possiblement és la que estigui completament espatllada, en tot cas agafem-la com una paraula que ens és familiar per definir quelcom que no en tenim ni idea, però plenament som i sentim. Deixem-nos estar de religions, dogmes i postulats partidistes i agafem-ne el nexe dunió compartit per tot limaginari humà, qui sap si exceptuant-ne algun... Possiblement a aquesta idea tan universal, precisament aquella paraula que més shi apropa és Univers, o inclús més Realitat. Tot allò que forma part de la realitat és real i el que no, doncs no. I encara evolucionant aquesta premissa, podríem dir que qualsevol idea, pel sol fet dhaver estat imaginada encara que no demostrada, també formaria part del context real. Dacord.
El Tot, la Realitat, encara que no els coneguem plenament, sabem que en formem part, del contrari ni tan sols existiríem com a idea. I els més religiosos poden ben bé afirmar que nosaltres formem part de Déu o som justament ell en la seva mera essència. Aquella popular frase... a imatge seva. Un postulat no gaire llunyà als més científics, dirigits a dir que nosaltres som Univers, com una part més de la seva natural evolució. Sigui com sigui, abans que els humans paríssim idees boges i desenfrenades, aquests conceptes ja feia milers de milions danys que transcorrien en el temps, en un esdevenir sense intencionalitat ni estratègies. En aquells temps tan sols era ser per existir. Algú imagina un asteroide volant per lespai interestelar amb una clara voluntat estratega de passar entre mig de dos planetes i no pas xocar contra ells, a fi de millorar el seu esdevenir existencial?
Però vet ací que un bon dia aparegué una anomalia en les diferents formacions que lUnivers havia donat fins aleshores, o vaja, en una manera diferent de representar aquests Déus. Ja no era ni amb simples àtoms, molècules o tipus de vida desenvolupada. Va haver de sortir un coi dhomínid amb capacitat de tenir idees, i no només això, sinó a més amb la capacitat de dir amb el pas dels anys Cogito ergo sum (penso, per tan existeixo). Allò que per molts ha significat la gran evolució de lexistència, quelcom comparable a que lUnivers pren consciència de sí mateix gràcies al nostre cervellet, o que Déu parla en boca de la persona... pot ben bé ser lerror de levolució temporal més gran mai esdevingut en 13.800 milions danys, doncs en general, amb la consciència es desenvolupa exponencialment el valor de la individualitat. Què és el que fa les societats i sobretot els individus per norma general amb aquesta individualitat? Intentar deixar petjada, influenciar als demés, ser partícip de les decisions dels altres, agafant així poder, notorietat, reconeixement i felicitat. Cal dir que no totes les persones ho fan duna forma perversa i maliciosa, però analitzant inclús el més benèvol de tots, sempre tindrà la voluntat dinfluenciar amb les seves idees al proïsme, perquè creurà que és el millor.
I QUIN DISBARAT MÉS GRAN! És que ens pensem potser que les nostres idees són les més encertades, no només de la nostra societat, sinó també de la humanitat actual, i no només de lactual sinó de la passada i de la que encara ha de venir? Que tenim cap dret a contagiar i envair el dia a dia i desenvolupament duna altre persona, animal o lloc només perquè creiem en la nostra divina idea? En el moment en que ens dirigim a influenciar als demés, el que estem fent precisament és menysprear tots els anys devolució que han portat a aquella altre persona a ser, exactament en aquell precís espai i en aquella precisa disposició, que no deix de ser el mateix temps que ha passat per nosaltres, però amb una petitíssima desviació imperceptible en linfinit. En el moment en que ens disposem a influir en els demés estem dient com a Univers o com a representació gràfica de Déu, que la resta de Univers i de representació gràfica de Déu és errònia i la nostra és la que hauria de prevaldre. I si persistim encara en defensar el nostre dret a influenciar en aquest món, no queda altre remei que dir que Déu està malalt, perquè no estem dacord en tal com es mostra. Personalment penso que està malalt pel sol fet que existeix com a idea gràcies a nosaltres.
Qui sap si aquesta capacitat estratega que tenim, és la que hem dutilitzar per calmar-nos una mica i que deixi de ser tan important el fet dinfluenciar, més que el dexistir en el moment que ens ha tocat. Einstein va dir aquell dia: El Temps existeix perquè no passin totes les coses alhora. Observem-les doncs abans de voler-les canviar. Si lexperiència es compta amb dies, escoltar la dels demés és una bona manera de multiplicar el temps.
Veient com va tot, al menys és un luxe poder publicar aquest article tranquil·lament.
El Tot, la Realitat, encara que no els coneguem plenament, sabem que en formem part, del contrari ni tan sols existiríem com a idea. I els més religiosos poden ben bé afirmar que nosaltres formem part de Déu o som justament ell en la seva mera essència. Aquella popular frase... a imatge seva. Un postulat no gaire llunyà als més científics, dirigits a dir que nosaltres som Univers, com una part més de la seva natural evolució. Sigui com sigui, abans que els humans paríssim idees boges i desenfrenades, aquests conceptes ja feia milers de milions danys que transcorrien en el temps, en un esdevenir sense intencionalitat ni estratègies. En aquells temps tan sols era ser per existir. Algú imagina un asteroide volant per lespai interestelar amb una clara voluntat estratega de passar entre mig de dos planetes i no pas xocar contra ells, a fi de millorar el seu esdevenir existencial?
Però vet ací que un bon dia aparegué una anomalia en les diferents formacions que lUnivers havia donat fins aleshores, o vaja, en una manera diferent de representar aquests Déus. Ja no era ni amb simples àtoms, molècules o tipus de vida desenvolupada. Va haver de sortir un coi dhomínid amb capacitat de tenir idees, i no només això, sinó a més amb la capacitat de dir amb el pas dels anys Cogito ergo sum (penso, per tan existeixo). Allò que per molts ha significat la gran evolució de lexistència, quelcom comparable a que lUnivers pren consciència de sí mateix gràcies al nostre cervellet, o que Déu parla en boca de la persona... pot ben bé ser lerror de levolució temporal més gran mai esdevingut en 13.800 milions danys, doncs en general, amb la consciència es desenvolupa exponencialment el valor de la individualitat. Què és el que fa les societats i sobretot els individus per norma general amb aquesta individualitat? Intentar deixar petjada, influenciar als demés, ser partícip de les decisions dels altres, agafant així poder, notorietat, reconeixement i felicitat. Cal dir que no totes les persones ho fan duna forma perversa i maliciosa, però analitzant inclús el més benèvol de tots, sempre tindrà la voluntat dinfluenciar amb les seves idees al proïsme, perquè creurà que és el millor.
I QUIN DISBARAT MÉS GRAN! És que ens pensem potser que les nostres idees són les més encertades, no només de la nostra societat, sinó també de la humanitat actual, i no només de lactual sinó de la passada i de la que encara ha de venir? Que tenim cap dret a contagiar i envair el dia a dia i desenvolupament duna altre persona, animal o lloc només perquè creiem en la nostra divina idea? En el moment en que ens dirigim a influenciar als demés, el que estem fent precisament és menysprear tots els anys devolució que han portat a aquella altre persona a ser, exactament en aquell precís espai i en aquella precisa disposició, que no deix de ser el mateix temps que ha passat per nosaltres, però amb una petitíssima desviació imperceptible en linfinit. En el moment en que ens disposem a influir en els demés estem dient com a Univers o com a representació gràfica de Déu, que la resta de Univers i de representació gràfica de Déu és errònia i la nostra és la que hauria de prevaldre. I si persistim encara en defensar el nostre dret a influenciar en aquest món, no queda altre remei que dir que Déu està malalt, perquè no estem dacord en tal com es mostra. Personalment penso que està malalt pel sol fet que existeix com a idea gràcies a nosaltres.
Qui sap si aquesta capacitat estratega que tenim, és la que hem dutilitzar per calmar-nos una mica i que deixi de ser tan important el fet dinfluenciar, més que el dexistir en el moment que ens ha tocat. Einstein va dir aquell dia: El Temps existeix perquè no passin totes les coses alhora. Observem-les doncs abans de voler-les canviar. Si lexperiència es compta amb dies, escoltar la dels demés és una bona manera de multiplicar el temps.
Veient com va tot, al menys és un luxe poder publicar aquest article tranquil·lament.