Un any més d'apartheid
A mida que la nostra societat avança cauen murs de vergonya i submissió, al mateix temps que se n'aixequen de menys visibles i que d'altres es mantenen dempeus, ignorats, com si no valgués la pena derruir-los: gairebé no molesten. A Cambrils, com a tants d'altres llocs d'aquesta Catalunya que tots volem més lliure, encara avui és impossible escolaritzar, en una escola pública, un nen o una nena amb síndrome de Down sense que se'l sotmeti a un apartheid que suposarà compartir amb els seus companys i companyes només la primera hora de clase, el pati (que indubtablement se li farà hostil), el lavabo i el menjador.
Això succeeix sempre, sense excepció. A no ser (dieun els experts en necessitats educatives especials encarregats d'atendre l'escolarització a Cambrils) que el nen o la nena pugui seguir una classe normal sense dificultat. Ignorants del fet que la inclusió escolar consisteix precisament en això: en ser dins del grup classe amb les diferències i particularitats de cadascun i de cadascuna. Si tothom pot seguir sense dificultat una classe normal, tothom es normalíssim i les diferències desapareixen.
No podem seguir ignorant que l'escola d'avui és el reflex de la societat del futur. I tal i com està, no sembla que el futur millori gaire el nostre present. Si un nen o una nena amb la síndrome de Down no pot estudiar amb els seus companys i companyes serà un adult depenent, marcat, ignorat... algú que no cal que sigui útil. El mateix li passarà a un nen o a una nena que tingui un transtorn de l'espectre autista, o a un adolescent amb un transtorn mental. De la mateixa manera que avui excloem de la societat, condemnem a les llistes de l'atur i allunyem del sistema de protecció social els qui pateixen una malaltia mental o a qui té una depressió transitòria... o reduïm a cendres a qui té una malaltia neurodegenerativa o simplement és massa vell i ja no pot seguir un ritme mínimament compatible amb la nostra vida.
Ens costa ser conscients que tots i totes, amb cada cop menys excepcions, serem diferents en algun moment de la nostra vida: quan patim assetjament escolar o quan l'infringim, quan ens diagnostiquin una malaltia rara, quan ens sentim malament perquè ha mort el nostre avi o el nostre pare, quan caiguem en una depressió o en una adició, quan un accident ens deixi en cadira de rodes, quan ens estiguin tractant un càncer amb quimioteràpia, quan un ictus ens afecti la parla o ens paralitzi la cara, quan un procés de separació ens converteixi en una bomba d'odi, quan un dia, de sobte, tinguem una al·lucinació i sentim por i no sapiguem què passa, quan ja no notem cap tipus d'excitació sexual, quan se'ns mori un fill, quan anem a una revisió i algú ens digui que aquell lleuger tremolor en llevar-se és parkinson, i un llarg, llarguíssim etcètera en el que pocs, poquíssims, voldríem viure al marge, reclosos en una clase només per als rars, els malalts, els diferents; compartint, això sí, el pati, els lavabos i el menjador.
Això succeeix sempre, sense excepció. A no ser (dieun els experts en necessitats educatives especials encarregats d'atendre l'escolarització a Cambrils) que el nen o la nena pugui seguir una classe normal sense dificultat. Ignorants del fet que la inclusió escolar consisteix precisament en això: en ser dins del grup classe amb les diferències i particularitats de cadascun i de cadascuna. Si tothom pot seguir sense dificultat una classe normal, tothom es normalíssim i les diferències desapareixen.
No podem seguir ignorant que l'escola d'avui és el reflex de la societat del futur. I tal i com està, no sembla que el futur millori gaire el nostre present. Si un nen o una nena amb la síndrome de Down no pot estudiar amb els seus companys i companyes serà un adult depenent, marcat, ignorat... algú que no cal que sigui útil. El mateix li passarà a un nen o a una nena que tingui un transtorn de l'espectre autista, o a un adolescent amb un transtorn mental. De la mateixa manera que avui excloem de la societat, condemnem a les llistes de l'atur i allunyem del sistema de protecció social els qui pateixen una malaltia mental o a qui té una depressió transitòria... o reduïm a cendres a qui té una malaltia neurodegenerativa o simplement és massa vell i ja no pot seguir un ritme mínimament compatible amb la nostra vida.
Ens costa ser conscients que tots i totes, amb cada cop menys excepcions, serem diferents en algun moment de la nostra vida: quan patim assetjament escolar o quan l'infringim, quan ens diagnostiquin una malaltia rara, quan ens sentim malament perquè ha mort el nostre avi o el nostre pare, quan caiguem en una depressió o en una adició, quan un accident ens deixi en cadira de rodes, quan ens estiguin tractant un càncer amb quimioteràpia, quan un ictus ens afecti la parla o ens paralitzi la cara, quan un procés de separació ens converteixi en una bomba d'odi, quan un dia, de sobte, tinguem una al·lucinació i sentim por i no sapiguem què passa, quan ja no notem cap tipus d'excitació sexual, quan se'ns mori un fill, quan anem a una revisió i algú ens digui que aquell lleuger tremolor en llevar-se és parkinson, i un llarg, llarguíssim etcètera en el que pocs, poquíssims, voldríem viure al marge, reclosos en una clase només per als rars, els malalts, els diferents; compartint, això sí, el pati, els lavabos i el menjador.